El concepte de Modernitat
ha estat vinculat al moviment il·lustrat del segle XVIII. Anava unit a la
confiança en el progrés de la Humanitat mitjançant un coneixement recolzat per
la ciència i materialitzat en la tecnologia. Segons aquest moviment, la raó era
l'instrument que ens permetria un saber cert de nosaltres mateixos i de la
realitat. Aquest coneixement era la clau de l'emancipació humana, el seu
alliberament de les cadenes de la ignorància, del dogmatisme i de la
superstició. Aquest desenvolupament permetria una progressiva racionalització
de la societat i un major control de la Humanitat sobre la Naturalesa, arranjant
progressivament els mals que assolen al nostre món.
No obstant això, els
conflictes del segle XX posaren en dubte aquest progrés. Van evidenciar la
complexitat de la racionalitat humana, les seves múltiples maneres d'interpretar
la realitat i els models de vida desitjables, molts d'ells irreconciliables,
així com els perills que el desenvolupament tecnològic comporta. És en el marc
d’aquest dubte on sorgí la postmodernitat.
Així, a la fi dels
anys setanta del segle XX, en la seva obra La
condició postmoderna, Lyotard
proclamava al món la mort dels “grans relats”. La Modernitat s'havia construït,
segons ell, al voltant de “metarelats”
que convergien en la necessitat d'emancipar la humanitat i que tenien com a
finalitat pràctica legitimar els costums morals, socials i polítics. El relat
cristià que prometia la salvació a través de la redempció divina, el relat
il·lustrat de l'emancipació a través de la llum de la raó i l'educació de les
masses, el relat liberal-burgès basat en el progrés indefinit de la ciència i
la tècnica i, finalment, el relat marxista de l'abolició de la injustícia a
través de la socialització dels mitjans de producció, tots es van revelar com a
projectes fallits i van perdre la seva credibilitat pel fet que cap d'ells va
aconseguir complir el que prometia.
Amb la caiguda del
mur de Berlín (10 de novembre de 1989), la dissolució del règim comunista de
l'URSS (1985-1991), seguida de l'esfondrament de tots els règims comunistes
d'Europa de l'Est i l'adveniment de la globalització –capitalista-, la divisió
del món en dos blocs antagònics (capitalisme d'una banda i comunisme per un
altre) i l'enfrontament entre dues ideologies contraposades deixaven de tenir
sentit. El perill d'una hecatombe nuclear havia desaparegut i ara el món
s'alçava, lluminós i confiat, cap a una pau aparentment perpètua, cap al gaudi
d'una llibertat i igualtat sense traves ni precedents.
Francis Fukuyama, en
aquell temps ideòleg conspicu del neoliberalisme, certificava llavors la fi dela història (1992). La història com a conflictivitat, com a gran relat de successos
que enfronten a uns homes amb altres, uns grups socials amb altres, deixava pas
a una multiplicitat infinita i summament heterogènia de microhistòries
personals, impossibles de subsumir sota un sentit unívoc o una raó comuna.
El sistema de lliure
mercat i la democràcia liberal es presentaven ja com a úniques formes possibles
d'organització de la convivència humana davant l'absència de millors
alternatives a la vista. El capitalisme portaria al món la utopia promesa que
cap altre projecte polític ni ideologia va poder abans fer realitat: la d'un
món pletòric de béns materials que per tot arreu satisfarien les ànsies
infinites de voracitat d'una humanitat cada vegada més nombrosa i cada cop més empesa
a consumir tot el que estava al seu abast. Mai abans el món havia gaudit de
nivells de benestar tan alts... es deia. És a la fi dels anys noranta quan
aquest somni va arribar al seu màxim esplendor: Europa i l'anomenat “Primer Món”
apareixien triomfants. Occident vivia sense preocupació el seu gegantí
espectacle d’excés i frivolitat. Les ombres, somrients, de Reagan i Thatcher reclamaven la
seva part de glòria i victòria.
La postmodernitat
ens va dir llavors que no hi ha fets sinó únicament interpretacions. Tot és
lingüístic. La societat i la realitat mateixa no són res més que construccions
lingüístiques. No hi ha criteris únics de validesa, sinó perquè aquests són
locals, contextuals. La comunicació és caòtica, fragmentària; el món mateix que
aquest llenguatge mostra és fragmentari, no té unitat, com tampoc té unitat la
pròpia racionalitat. Les cultures són incommensurables. L'ètica, el bé comú i
la justícia no existeixen, només hi ha infinitat de microcol·lectivitats que
reclamen per a si la legitimitat (el procés independentista o els fets dels 6 i
7 de setembre al Parlament, serien un exemple?), sense poder arribar a posar-se
d'acord. El principi de la recerca de plaer ho domina tot i desapareixen els
límits. Tot s'hi val.
Per als filòsofs postmoderns, la idea d'una representació veritable de la realitat i una visió lineal i determinista del progrés conduien de manera inevitable a la intolerància i al conflicte, una vegada que margina qualsevol model de dissidència. Així, per exemple, les societats occidentals han estret els marges crítics en el marc del que és políticament correcte i s'han servit de la seva superioritat científic tecnològica per justificar la seva supremacia global.
Zygmunt Bauman va
designar a aquest període com “modernitat
líquida”: els pilars de la modernitat havien deixat de ser sòlids[1]
i en el seu lloc emergia un nou món en
el qual els vincles eren inestables; les certeses, nul·les; la incertesa,
constant; el relativisme, de tot punt inevitable. Gilles Lipovetsky es
va referir a aquesta època i la va definir com “d’ètica
indolora” caracteritzada per una moral sense dolor, sense deures, sense
inconvenients, únicament centrada en el gaudi de tot tipus de plaers.
El primer conflicte
al golf Pèrsic (1990-1991) no va alterar massa la indolència dels postmoderns,
perquè, segons Baudrillard,
la Guerra de l'Iraq mai va existir: va ser una “hiperrealitat”. I en
un altre context, el 1999, Bruno Latour,
negava que Ramsès II (Tutankhamon) hagués mort de tuberculosi
perquè aquesta no s’havia descobert encara en aquella època. Fet i fet,
l’inicial bon castell construït per la filosofia postmoderna s’ensorrava en mans
d’un relativisme i constructivisme fora de to.
Anys després
arribaria l'atemptat contra les Torres Bessones de Nova York (11 de setembre de
2001) i l'ordre mundial proclamat pels postmoderns s’ensorrava amb la mateixa
furibunda violència amb la qual es van esfondrar aquestes torres. Encara uns
anys més tard, l'esclat de la crisi financera el 2008 acabaria per sembrar el
pànic a tot el món (especialment en l'occidental) i confirmava el que molts ja
intuïen però pocs volien reconèixer en públic: que havíem estat vivint una
enorme mentida. I la postmodernitat va contribuir, sense cap dubte, a la seva
propagació.
[1] Tot i que ja ho havia dit Marx
en el Manifest comunista i desprès,
en els anys 70, Marshal Berman:
Todo
lo sólido se desvanece en el aire (All that is solid melts into air)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada