Seguidors

dissabte, 25 de gener del 2014

SÁNCHEZ PIÑOL, Albert


"VICTUS. BARCELONA 1714”


LITERATURA CATALANA / NOVEL·LA HISTÒRICA
La Campana / Pàgines: 605 / ISBN: 978-84-96735-84-2 / 5ª edició: desembre 2013.

Tot sembla indicar que el 2014 ja es constata com una data cabdal per a l’imaginari nacional català. A banda de ser l’any de la possible consulta per a la independència de Catalunya, també és el del Tricentenari del 1714. Així, ja s’han publicat més de 10 obres, tal com es pot observar a  L’illa dels llibres.

Victus, d’Albert Sánchez Piñol, pertany a aquesta efervescència editorial i s’insereix com a novel·la històrica, conjuntament amb les de Jaume Clotet i David de Montserrat amb Lliures o morts, Alfred Bosch amb la trilogia sobre 1714, i Andreu Martin amb Cicatrius de 1714.

En el cas de Victus, d’entrada cal constatar que és una molt bona novel·la històrica: documentada, ben ambientada, amb una perfecta combinació entre personatges històrics i de ficció.

Però, potser, el que en cal destacar, i aquí rau el seu valor, és que transcendeix la mateixa història novel·lada i ens explica el setge de 1714 des de l’òptica de la gent del poble. És el 1714 contat des de baix i no des de la perspectiva d’un o l’altre bàndol.

I així, també desmitifica el context de la guerra de Successió espanyola. En aquest sentit, són molt il·lustradores les impressions d’en Martí Zuviría, el protagonista de la novel·la, quan entre les pàgines 123 i 132 ens descriu el marc de la guerra de Successió i l’anomena com: “...La guerra més gran que el món ha conegut. Va implicar dotzenes de nacions, que durant un quart de segle van batallar per diversos continents...”

Victus, doncs, desfà mites i potser per això l’Albert Sánchez Piñol, en alguna entrevista, ha comentat que és també la tragèdia perfecta.

Podeu trobar més informació sobre la novel·la i el seu autor a:

Victus Barcelona 1714 a “El placer de la lectura”
Victus a “Qué leer”.
La tragédia perfecta a “El Pais”.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
 
  "VAE VICTUS”

LITERATURA CATALANA / NOVEL·LA HISTÒRICA
La Campana / Pàgines: 525 / ISBN: 978-84-16457-08-3 / 1ª edició: novembre 2015.

Vae Victus és la continuació de Victus. Com no podia ser d’una altra manera, tornem a tenir un grapat de pàgines amb les aventures d’en Martí Zuviría, el descarat enginyer militar recreat per Albert Sánchez Piñol. I també, com no podia ser d’una altra manera, les comparacions entre les dues novel·les de ficció històrica són inevitables.

Així, del Victus, (del verb llatí vinco, vici, victum, que significa vèncer, guanyar, ésser vencedor, avantatjar els enemics en crueltat, segons qualsevol diccionari de llatí que consultem), passem al Vae Victus, al ai dels vençuts (vae és una interjecció llatina que significa ai¡, ah¡). Si el Victus tenia la gràcia de transcendir la pròpia història per explicar-nos de forma imparcial, sense caure en dinàmiques nacionalistes, quin va ser el context i què va representar el 1714 per a Barcelona i els barcelonins, el Vae Victus és un constant anar i venir d’aventures al bell mig del segle XVIII; el seu protagonista va de l'Amèrica del Nord colonial fins a Nova Zelanda, passant per França, Espanya i Anglaterra, i per la Barcelona dominada pels Borbons. Fet i fet, si el Vae era la història èpica d’una ciutat, el Vae Victus és la història picaresca del seu protagonista, en Marti Zuviría.

Evidentment, el Vae Victus també està construït amb una bona documentació històrica del període de 1715 a 1770, anys per on transcorre l’acció. Amb personatges històrics que reapareixen: Joris Prosper Van Verboom, enginyer en cap de les tropes filipistes durant la Guerra de Successió Espanyola; James Fitz-James Stuart, duc de Berwick, en Jimmy segons Marti Zuviria, militar i aristòcrata anglès al servei de Lluís XIV de França també durant la Guerra de Successió Espanyola; el militar Antoni de Villarroel i Peláez, general comandant de la defensa de Barcelona durant el setge de 1714. I d’altres, de nous, com: Pere Joan Barceló i Anguera, conegut com a Carrasclet, que fou un soldat, fuseller de muntanya, partidari de la causa austriacista; Frederic II de Prússia, el Gran;  Maria Teresa I d’Àustria. També hi destaquen descripcions de batalles, amb sang i fetge, com les de Salkehatchie o la pressa de Port Royal a Carolina del Sud (vegeu yamasee, a Viquipèdia), o la de Dettingen de 1743, en el context de la Guerra de Successió Austríaca –sí, els austríacs també van tenir una guerra de successió-. I per acabar, la novel·la, també està amanida amb tot un seguit de frases fetes i, a voltes, brillants, com també era el cas del Vae, com per exemple: “...el destí no existeix, que el construïm cada dia amb els nostres actes i les nostres omissions...” (pàg. 233); “...la guerra no és la més elevada de les arts, sinó el més baix dels politiquetxos...” (pàg. 238); “...Per què lluiten els homes? En el fons la resposta és ben senzilla: perquè no poden no fer-ho...” (pàg. 247); “...la gana no sap res de principis...” (pàg. 287); “...la història és el més sofisticat dels billars...” (pàg. 325); “...la vida és una experiència única, no una única experiència...” (pàg. 397).

Malgrat tot, potser hauríem de filar més prim i fer-nos algunes preguntes: per què tot aquest recorregut per tants països i continents? Per què tantes voltes per mig segle XVIII? Potser les respostes dels nostres interrogants les podem iniciar en el mateix 1714, que els catalans tant plorem (certament amb tota la raó del món), i les podem acabar tot observant el segle XVIII des d’un context més general.

Efectivament, el 1714 va ser per als catalans una data nefasta, ignominiosa. Però no vam ser els únics que vam patir setge, sang i foc.

El segle XVIII s’inicia, per a molts historiadors, el 1715, amb la mort de Luis XIV, i s’acaba el 1789, amb l’esclat de la Revolució Francesa. De fet, per a la historiografia occidental és el darrer dels segles de l'Edat Moderna i el primer de l'Edat Contemporània, prenent convencionalment com a moment de divisió entre ambdues els anys 1705 (màquina de vapor), 1751 (L'Encyclopédie), 1776 (Independència dels Estats Units) o, més comunament, el 1789 (Revolució Francesa). És el segle on comença la Revolució Industrial, el creixement del comerç, l’esclavatge de negres en massa;  el segle on les antigues estructures socials, basades en el feudalisme i el vassallatge, seran qüestionades i acabaran per col·lapsar-se; el segle on el desenvolupament de les arts i les ciències europees, de la mà de la Il·lustració, reafirmaran el poder de la raó humana enfront de la fe i la superstició.

Però és també un segle de constants guerres i enfrontaments. Una mostra és la següent:


Ras i curt, el segle XVIII va ser un segle de molts i grans conflictes. I el dubte és si Albert Sánchez Piñol volia mostrar-nos aquesta conflictivitat. Soc del parer que, sí.

A l’Ara.cat podeu trobar la crítica de Pere Antoni Pons: La crítica de 'Vae Victus', la nova novel·la d'Albert Sánchez Piñol

Actualització: 30/10/2022


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada