"TRISTAN E ISEO”
LITERATURA MEDIEVAL / NOVEL·LA
Alianza Editorial / Pàgines: 233 / ISBN: 978-84-206-7430-8
/ Tercera edició: 2011.
Com és que una obra del segle XII ha
transcendit totes les èpoques i ha obtingut tanta popularitat?. Estem davant d’un
“clàssic”? Són Tristany i Isolda els que van “inventar” l’amor? No els faltava
raó als diversos narradors de la llegenda de Tristany i Iseu (altres versions
del seu nom són Isolda, Iseult, Isolde, Yseult, Isode, Isoude, Isotta, etc.), quan anunciaven que aquell bell conte d'amor i de
mort, perviuria a la memòria mentre existís el món. I és que l'amor passional
més gran de tota la literatura occidental (potser, el primer?) és el que existia
entre els dos amants, que, entre grans alegries i penes, es van estimar i van
morir el mateix dia, ell per ella i ella per ell.
Tristany i Isolda segueix avui captenint després de tants segles. I ho fa gràcies a la
bellesa que destil·la el relat, al seu simbolisme, al misteri, a la màgia i a
la passió sense mesura que tanca aquell amor humà impossible. Fet i fet, probablement també aquesta fascinació està lligada a la dimensió transgressiva de la temàtica, que
enaltia un amor adúlter i carnal. (Hi ha un altre exponent, un altre
personatge, a l’Edat Mitjana, que també s’emmarca dins l’amor adúlter: és
Lancelot. Però la història de Lancelot no és subversiva perquè esdevé el
perfecte amant i el perfecte cavaller i perquè, a més, no mort).
Una “obra proteïforme”
El
romanç de Tristany i Isolda té els seus precedents en la cançó de gesta medieval. Aquest gènere literari era de caràcter
oral, en vers i difós pels joglars. Tanmateix les cançons de gesta eren poemes
narratius medievals en llengua romànica, centrats en fets històrics barrejats
amb elements llegendaris. La cançó de gesta era divulgada pels joglars
ambulants, que recitaven o cantaven davant tota mena d'oients: des del públic
refinat de la cort fins al de fires, mercats o peregrinacions.
Al
segle XII, aquest tipus d'obres passaran a
anomenar-se roman courtois. A
mitjan segle XII, apareix un gènere literari nou que deixa de banda les
tècniques orals dels joglars i se centra
en les possibilitats que ofereix l'escriptura. A més, es deixa també de banda el territori de la història i es passa al de
la ficció: és el que s'anomena roman
courtois. Manté, pel que fa a la relació amb la literatura èpica, el
protagonisme dels herois.
Però la història de Tristany ens ha arribat per un conjunt heterogeni de textos, els autors dels
quals no van vacil·lar a interpretar i reescriure les fonts, sense cap dubte
també molt diverses, que van manejar. La diversitat de les versions conservades
i la gran quantitat d'al·lusions als protagonistes i episodis que trobem en la
literatura cortesana contemporània també donen testimoni de la fascinació que
va exercir l'obra.
Efectivament,
cal aclarir d'entrada que no hi ha "una" història
de Tristany. Tal com assenyala Meritxell
Simó, “...quan parlem del Tristany no ens referim a una obra única, sinó a un
conjunt heterogeni d'obres inspirades en la mateixa matèria: unes de firmades i
altres d'anònimes, unes d'extenses i altres de breus, compostes en vers i en
prosa, i escrites en les llengües més diverses. El Tristany és una obra proteïforme que
perviu a través dels segles en un procés permanent de reescriptura...”[i].
Així,
la llegenda celta de Tristany i Isolda, d’autor
desconegut, ha estat recopilada en vers o en prosa per diversos autors i
esdevingué una de les temàtiques de més popularitat de la literatura medieval,
l’anomenada matèria de Bretanya. Per aquesta ens referim a un conjunt de narracions basades en fonts de procedència bretona,
majoritàriament orals, i ambientades en un escenari bretó. La matèria de
Bretanya penetra en la literatura occidental a mitjan segle XII i esdevindrà un
dels canals principals d'expressió dels ideals de la societat cavalleresca i
cortesana. A grans trets, podem diferenciar tres blocs temàtics dins de la
matèria de Bretanya:
•
La matèria artúrica,
que aglutina els relats referits al rei Artús i a la seva cort.
•
La matèria tristaniana,
formada per l'abundant literatura que va sorgir entorn del tema dels amors del
cavaller Tristany i la reina Iseu.
•
Els lais bretons.
La
crítica moderna considera que aquesta diversitat és un tret constitutiu de l'obra des dels seus mateixos orígens.
Tanmateix, al començament del segle XX, el filòleg francès Joseph Bédier
va intentar reconstruir una història unitària
utilitzant per a elaborar-la totes les versions conservades. Aquesta
reconstrucció no va existir a l’edat mitjana però com a reconstrucció
artificial dona al lector modern un coneixement ampli i útil de la llegenda
tristaniana.
Comptat
i debatut, quins són els autors de Tristany
i Isolda? Quines versions hi ha? I quines diferències hi podem trobar?
Les versions
Tot
i que Alicia Yllera ens parla de “la tesis oriental” de l’origen de la llegenda
de Tristany segons la qual aquesta provenia de la novel·la persa Wis y Ramin de
Gurgani, poeta persa del segle XI, composta entre el 1050 i 1055 però amb un
desenvolupament de la historia entre el 247 aC – 244 dC, i remarca els trets
originàries de la matèria de Bretanya, també assenyala els diferents aspectes
de fusió que configuraren el text: “...Nos
parece probable que en zonas celtas de las Islas Británicas (posiblemente en el
norte de Inglaterra o en Gales) se crease una leyenda en torno a Drystan,
amante de Essyllt, esposa de March. Los cuentistas bretones la adaptaron y
divulgaron. Muy pronto se añadieron las aventuras juveniles del héroe, diversos
motivos tomados de la tradición clásica y anécdotas folklóricas. En las cortes
anglonormandas y francesas, tal vez por la influencia de los cuentistas
bretones, se fundió la leyenda con elementos procedentes de Wis y Ramin y de
Qays y Lubna (o de obras semejantes, llegados a Occidente a través de la España
musulmana. Los relatos orientales transformaron la primitiva leyenda celta. A
partir de tan diversos elementos se formó la primera gran novela de amor del
mundo occidental...”.[ii]
Tot
amb tot, les dues versions més antigues que conservem de la història de
Tristany, tal com assenyala Meritxell Simó, són: “...el Tristany de Tomàs
d'Anglaterra (cap a 1170), probablement un clergue anglonormand de l'entorn
d'Enric II Plantagenet, i el de Berol
(cap a 1180)...”[iii].
I totes dues ens han arribat en estat fragmentari.
A
més, aquestes obres s'han pogut reconstruir amb l'ajuda de versions estrangeres emparentades. És el cas de les versions
alemanyes d'Eilhart von Oberg (final
del segle XII) i de Gottfried von
Strassbourg (principi del segle XIII), i de la Tristramssaga noruega (1226) de Frère Robert.
Tanmateix,
a aquest corpus hem d'afegir les
versions perdudes. Tenim notícia del Tristant d'un tal La Chièvre
al qual s'al·ludeix en el Roman de Renart
i d'una narració sobre El rei Marc i Iseu
la rossa que cita Chrétien de Troyes
en enumerar totes les seves obres en el pròleg de la seva novel·la Cligès.
I
finalment cal destacar al Tristany en
prosa, una obra decisiva per a la posterioritat de la llegenda
en la literatura europea. Cap a mitjan segle XIII (1230-1240), el Tristany en prosa reelabora extensament
els episodis ja tradicionals aportant com a novetat la inserció de la història dels amants en l'univers artúric. Al
costat d'aquesta confluència de la matèria tristaniana i de la matèria artúrica,
que integra Tristany en la companyia dels cavallers de la Taula Rodona, el tret
més vistós de l'obra és la visió
negativa del rei Marc, configurat, en oposició al rei Artús, com un
personatge vil i anticortès, que en la seva crueltat arribarà a assassinar
Tristany. Un altre element característic de l'estètica del Tristany en prosa és
la presència d'insercions líriques en la trama narrativa. Es tracta de lais,
presentats com a creació poètica dels personatges per a alleugerir la pena
amorosa o per a evocar determinats moments de la seva aventura sentimental.
Així,
tal com assenyala Meritxell Simó: “…la
prosificació francesa del Tristany serà la font de les versions tristanianes
que es van escriure posteriorment en altres llengües europees…”[iv].
Les diferències en les
versions de Tomàs d’Anglaterra i de Berol
Enmig
d'aquest allau de versions la crítica, basant-se en diferències estilístiques, argumentals
i de concepció de la matèria, “...ha
distingit dues grans famílies textuals que gravitarien en l'òrbita de Tomàs
d'Anglaterra i de Berol. Del Tristany de Berol procedeix la versió alemanya
d'Eilhart von Oberg i la Folie de Berna, textos que aparentment representarien
la tradició més antiga i més fidel a les fonts originals. En la versió de Tomàs
d'Anglaterra es refereix explícitament, citant-lo diverses vegades, Gotfried
von Strasbourg, i també en deriven el text de la Folie d'Oxford i la saga en
prosa noruega de Frère Robert...”[v]
Si
Tomàs d'Anglaterra pinta la fatalitat de la passió amorosa, Berol n'accentua la
dimensió transgressiva. Això s'adverteix en un tractament molt personal del
llenguatge i en la invenció d'episodis que, absents en altres versions, es construeixen
sobre una disposició calculada de gestos, objectes i accions simbòliques.
Tomàs
d'Anglaterra, accentuant la idea de la fatalitat, elabora una pintura
devastadora de la passió amorosa, que contrasta amb l'exaltació optimista del
cant trobadoresc; Berol, per la seva banda, revelarà el seu caràcter subversiu
i asocial, dit d'una altra manera, denunciarà, allò que emmascara la literatura
cortesa contemporània: la inserció impossible del desig en l'espai social. La
concepció diferent de tots dos autors es manifesta tant en el pla estilístic com
en el pla argumental, mitjançant la invenció de determinats episodis, que
condensen el sentit de cada versió.
Argument, localització i
símbols
En l’actualitat, l’argument de Tristany i Isolda és el
que ha difós el romanticisme del segle
XIX mitjançant l'òpera
del mateix nom de Richard Wagner, excepcional en la seva composició musical.
Però aquest argument difereix del de les
diverses versions del segle XII. Una síntesi del d’aquelles versions és
el següent:
“...Tristany, orfe des del
seu naixement, es cria a casa del seu oncle matern el rei Marc de Cornualla. La
seva primera gesta serà la derrota del gegant irlandès Morholt sota l'amenaça
del qual vivia la cort de Marc. Ferit de gravetat en el combat, l'heroi arriba a
les costes irlandeses, on, fent-se passar per joglar, rebrà les cures de la
bella Iseu, que li guarirà les ferides. De tornada a la cort, un dia el rei
Marc declara que es casarà amb la dona a qui pertanyi el cabell d'or que li ha
portat una oreneta. Tristany reconeix a l'acte el cabell d'Iseu i, disfressat
aquesta vegada de mercader, parteix de nou per portar-la-hi al seu oncle.
A Irlanda, venç un terrible
drac i obté així per a Marc la mà d'Iseu, que, per segona vegada, li cura les
ferides del combat. En la travessia de tornada a Cornualla els joves beuen per
error el filtre amorós que la mare de la núvia havia preparat per a la nit de
noces i no poden evitar cedir a la violència del desig. La nit de noces, la
donzella Brangén substitueix Iseu al llit del rei perquè aquest no descobreixi
la traïció.
A la cort se succeeixen una
sèrie d'episodis que narren la relació clandestina de Tristany i la reina,
espiats a tota hora pels barons traïdors del rei i pel nan Frocín. Finalment, sorpresos
i condemnats, els amants aconsegueixen escapar i es refugien al bosc de
Morrois, on arrosseguen una vida dura i errant.
Un dia Marc els descobreix
al bosc, però en veure que dormen castament, vestits i amb l'espasa de Tristany
clavada a terra separant els seus dos cossos, els perdona. La mediació de
l'ermità Ogrin facilitarà la reconciliació amb el rei. La reina torna a la cort,
on aconsegueix sortir indemne de l'acusació d'adulteri gràcies a un jurament ambigu,
i Tristany parteix a l'exili.
A la Petita Bretanya,
Tristany es casa amb Iseu de les Blanques Mans, la bellesa i nom de la qual li
recorden la reina. Tanmateix, no es decideix a consumar el matrimoni i encara
tornarà a visitar Iseu en companyia del seu cunyat Kaherdin. Més endavant, ferit
greument, Tristany envia Kaherdin a buscar la reina Iseu i tots dos acorden que
si aconsegueix portar-la ho anunciarà posant al pal una vela blanca. Quan
Kaherdin i Iseu estan arribant, Iseu de les Blanques Mans, al corrent de la
situació i portada pel despit, anuncia al seu espòs que veu apropar-se un
vaixell amb veles negres. Tristany es deixa morir i quan Iseu arriba al seu
llit mor també pel dolor...”[vi]
Un altre element interessant és el de la localització
on esdevé la història, els llocs per on viatge Tristany i el mapa d’Europa del
segle XII.
Tintagel és la ciutat cornuallesa on se situa el centre de l'acció de tota l'obra. Diu la llegenda que el rei Artús va néixer al castell de Tintagel. La Bretanya continental és el lloc on passa la major part de la història de Tristany amb Isolda de les Blanques Mans, al bosc de Brocelianda. L'acció del romanç de Tristany i Isolda s'esdevé a la Cornualla (Cornwall), a Irlanda, i a la Bretanya continental o Armònica.
Extret
del blog Letras
heridas en data 8 de febrer de 2013
A Google
Maps i cliqueu sobre les línies i xinxetes.
Extret del
blog El
Blogavant en data 8 de febrer de 2013
No cal dir que la llegenda i la novel·la està plena d'elements mítics i
referències a la mitologia clàssica, com Teseu i
el Minotaure
de Creta, les veles negres i blanques del
vaixell, la mort de
Píram i Tisbe, els caràcters de bruixa
de Medea
i Isolda, etc .
I el filtre màgic pot ser una metàfora del
tret inevitable de l'amor,
força imparable a
la qual ningú pot resistir.
Tristany i Isolde en
altres arts
La
universalitat i l'atemporalitat de la temàtica expliquen la fertilitat de la
matèria tristaniana que, depassant les fronteres de l'edat mitjana, ha donat
lloc a nombroses recreacions modernes: operístiques, pictòriques, literàries i
cinematogràfiques.
El compositor Richard Wagner, basant-se
en la versió romanç de G.
von Strassburg, en la seva pròpia biografia i en la
filosofia de Schopenhauer, va compondre l'òpera Tristany i Isolda,
entre 1857 i 1859.
En pintura, algunes de les representacions de Tristany i Isolda són les de Edmund Blair Leighton
(1852-1922), Herbert
James Draper (1863-1920), Louis Rhead (1858-1926). També Salvador
Dalí, en va fer una representació l’any 1944.
Tristany
i Isolda, per E. Blair
Leighton (1902).
Oli sobre tela 128.52 × 147.32 cm (50.6 × 58
in)[vii]
Tristany i
Isolda, per H.
James Draper (1901)[viii]
La partida de
sir Tristany i la bella Isolda, per Louis Rhead (1926)[ix]
Tristany
i Isolda, per S. Dalí (1944).
El romanç de
Tristany i Isolda ha tingut una història llarga
i variada literatura
i ha tingut
un impacte considerable en el desenvolupament de la literatura occidental des de la seva aparició. Ja hem comentat anteriorment algunes de les diverses
versions més importants.
En
la impressionant web Tristan and
Isolde, en anglès, en l’apartat de literatura, podeu trobar, tota mena
d’escrits, poemes, manuscrits, etc... relacionats amb la llegenda i la
història.
A nivell cinematogràfic, cal
destacar la pel·lícula dirigida per
Kevin
Reynolds, Tristany i Isolda (2006), i protagonitzada per
James Franco i Sophia Myles.
A mode de conclussió
Fet
i fet, és cert que l'èxit que va assolir el Tristany en l'Edat Mitjana obeeix essencialment
a l'originalitat i la novetat de la llegenda en el context en què va aparèixer:
els cercles aristocràtics de l'Europa del segle XII.
Tanmateix,
la temàtica de la mateixa també hi contribuí. En una societat en la qual l’amor
quedava arraconat en una segona fila i subjugat per un concepte de matrimoni
més proper a un contracte econòmic i patrimonial, un amor adúlter com el de
Tristany i Isolda devia de trencar esquemes i motlles. Una alenada d’aire fresc
que anticipava els canvis dels temps, que ja el propi segle XII estava
configurant.
En
aquest sentit, seria interessant veure la concepció de l’amor en aquest període
i veure com evoluciona i com es plasma en la literatura d’aquells temps, fet
que potser analitzarem en una altra “dèria”. Però, la originalitat i l’èxit
l’amor tristanià ve donat perquè és diferent. Allunyat de la lliure elecció del
cor que reivindicaven els trobadors i del seu ideal de mesura i domini de les
passions, aliè a la dimensió educativa que la cultura cortesa havia atribuït al
sentiment amorós, l'amor tristanià és un amor destructiu, que condueix
inexorablement a la mort; i és un amor transgressiu que atempta contra els valors
i convencions socials.
Comptat
i debatut, els Romeu i Julieta i Els
amantes de Terual, vindrien molt més tard. Qui i quan, doncs, es va “inventar”
l’amor?
[i] SIMÓ, M.: MATERIAL UOC.
INTRODUCCIÓ A LA LITERATURA EUROPEA. (2011). Prosa. Pàg. 40
[ii] YLLERA, A.: “Introducción” a Tristan e Iseo. (2011). Alianza Editorial. Madrid.
[iii] SIMÓ, M.: MATERIAL UOC.
INTRODUCCIÓ A LA LITERATURA EUROPEA. (2011). Prosa. Pàg. 48
[iv] Ibídem. Pàg. 50
[v] Ibídem. Pàg. 51
[vi] Ibídem. Pàg. 40
[vii] WIKIPEDIA. Tristan e Isolda
[en línia]:
http://es.wikipedia.org/wiki/Trist%C3%A1n_e_Isolda_%28leyenda%29
[Consulta en data 8 de febrer de 2013]
[viii] Ibídem. Tristan e Isolda [en línia]
[ix] Ibídem. Tristan e Isolda [en línia]
[x] PROGRESION 21. Tristan e Isolda [en línia]:
http://progresion21.com.mx/index.php?option=com_content&view=article&id=272:salvador-dali-qtristan-e-isoldaq&catid=53:pintura&Itemid=106 [Consulta en data 8 de febrer de 2013]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada