Seguidors

dilluns, 28 de maig del 2012

CARDÚS, Salvador


 
"EL DESCONCERT DE L’EDUCACIÓ

SOCIOLOGIA / PEDAGOGIA
Edicions La Campana / Pàgines: 346 / Volum 170 / ISBN 978-84-88791-89-4 / Edició: febrer 2011.

Salvador Cardús i Ros és nascut a Terrassa l’any 1954. És periodista, escriptor, i doctor en Ciències Econòmiques (1981). El setembre del 2008 va ingressar a la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) amb el discurs Tres metàfores per pensar un país amb futur

Com a investigador ha treballat en el camp de la sociologia de la religió i de la cultura, l’anàlisi dels mitjans de comunicació i també de les identitats nacionals. Com a conferenciant, manté una intensa activitat divulgadora, especialment en temes d’educació, nacionalisme i immigració. És en aquest context de tasca divulgativa i d’anàlisi que cal situar el seu llibre El desconcert de l’educació.

Salvador Cardús publica El desconcert de l’educació a l’any 2000 i fa, més aviat, un estudi sociològic de l’estat de l’educació al nostre país (“...saber on som , tan exactament com sigui possible...”, pàg. 11), de les dues o tres darreres dècades, que no pas una obra de teoria pedagogia sobre aquest període (“...tampoc no és un llibre de teoria teòrica...”, pàg. 16). De fet, tampoc és un llibre de receptes educatives sinó un conjunt de reflexions majoritàriament extretes de les seves conferencies dirigides a associacions de mares i pares, col·lectius de professors, alumnat… que va fer per tota la geografia del país; fet aquest, que reconeix el mateix autor.

Així, Salvador Cardús no comparteix gens els criteris morals catastrofistes amb què molts jutgen els problemes actuals de l’educació. Que si els pares dimiteixen d’educar, que si els joves passen de tot, que si els mestres han perdut la vocació, que si anem a la deriva per una profunda crisi de valors...La qüestió, sembla, és trobar els culpables morals del gran desconcert que pateix l’educació.

Cardús fa un recorregut  pel “sistema educatiu” en termes generals i fa una certa d’anàlisi comparada quan descriu com era el sistema que ell va “viure” i com és el que han viscut els seus fills, i en definitiva el que hi ha a l’actualitat.  Dirigeix, doncs, el focus d’atenció a com estan cadascun dels actors del sistema educatiu o comunitat educativa, per plasmar una imatge del moment i plantejar un debat. Així ens parla de l’alumnat, i no com a tal sinó com el conflicte intern que presenta pel que fa a la seva evolució com a adolescent, els conflictes que s’estableixen, interns i externs….la pèrdua de models de comportament.

Fet i fet, El desconcert de l’educació no és un llibre de receptes, però la comprensió del desconcert pot afavorir una presa de consciència personal que permeti respostes pràctiques. És a dir, que sigui un llibre útil.

Al llarg dels 11 capítols de El desconcert de l’educació hi troben un grapat d’aportacions i idees recurrents. Algunes de les idees, que al meu parer, són les més cabdals, són les següents:

1)  Redefinició del paper de l’escola i de la seva acció educativa. Cardús analitza el sistema escolar que tenim actualment i reivindica que no és tan catastrofista com molts diuen i no s’estan fent tan malament les coses com alguns pensen. Afirma que no es pot fer un sistema educatiu començant des de zero i que actualment compleix un paper essencial en la societat. Pot ser no arriba a tots els límits que a alguns els hi agradaria, però com les opinions són tan diverses mai es pot satisfer a tothom. El que és cert és que, malgrat que el sistema educatiu ha anat canviant amb el temps, i cada vegada el valorem menys perquè a mesura que passen els anys obliguem als estudiants a anar a l’escola durant més temps, està sent efectiu i imprescindible. Tot amb tot, considera que no hi ha acord sobre quina a de ser la funció de l’escola: ha de fer de tot i competir amb tothom. Cal que determini quins són els seus límits: ha de concretar allò que li és propi, allò que li és extern i les zones de col·laboració amb l’exterior.
Igualment, denuncia una educació deixada en mans d'una escola a la qual cada vegada se li exigeix ​​més i s’ha l'ajuda menys. De fet, una educació sotmesa a contínues renovacions en la seva forma però no en el seu fons. Entén, a més, que l'escola s'ha convertit en el cap de turc dels problemes actuals. De manera contradictòria, li tirem la culpa de gairebé tots els mals i alhora esperem d'ella gairebé totes les solucions.

2) Redefinició tant de l’educand com de l’educador i dels agents educadors (especialment de la família). Per una banda, cal comprendre millor l’alumne, mirar-lo amb els seus ulls per comprendre’l.  D’aquesta manera podrem anar millorant-lo i entendre’l més. Els educadors han de saber negociar i dialogar entre ells i, en relació als educands, no caure en els paranys de la seducció o l’autoritat. I les famílies, no han de ser competidores dels educadors i han de saber transmetre maneres de fer, rutines però també reflexió i emotivitat...i temps.  

3)  No ensenyar en valors sinó educar en i amb valors. Cardús rebutja la creença catastrofista de que la societat actual està immersa en una crisi de valors. No obstant,  en tot cas, es pot afirmar que alguns valors estan en crisi, i que son els valors que ja no poden explicar que les coses ara vagin com van. Més que ensenyar valors absoluts, cal transmetre unes actituds bàsiques, lligades a l’experiència i no pas a l’adoctrinament, que permetin la reflexió i el diàleg permanent.

4)  Desdramatitzar el paper de la televisió. En el camí de Cardús per desdramatitzar els diversos àmbits que analitza sobre l’educació, també li arriba el torn als mitjans de comunicació i, especialment, a la televisió. Cardús creu que a la televisió s’ha la criminalitzat. Pensa que la televisió serveix per tapar els problemes familiars de veritat i si la televisió té el seu espai és perquè no l'ocupen els pares. Considera que el problema de la televisió no és el que fa, sinó el que no deixa fer. Per tant, si que s’ha la criminalitzat, ja que va molt bé tenir un adversari que no es queixa i a qui li donem les culpes de tot. Per exemple, donem les culpes a la publicitat, a la competitivitat, a la violència. Però la televisió no és la culpable de res de tot això, en tot cas és el remei a la nostra soledat, al nostre avorriment...la televisió només ocupa els espais que nosaltres li deixem omplir. I cal recordar que si premem un botó, també es pot apagar.

5)  Desdramatitzar el desconcert de l’educació.  Probablement aquest és el corol·lari de les seves idees i reflexions. Cardús no comparteix en absolut els criteris morals catastrofistes amb què molts jutgen els problemes actuals de l'educació. Reacciona contra aquests plantejaments i ofereix una anàlisi de la realitat en què l'objectiu fonamental no és trobar els culpables del gran desconcert educatiu actual, sinó fer un estudi (sociològic) de la situació i establir un compromís personal amb la solució dels problemes. Considera essencial un canvi de valors en el qual el desig de benestar material sigui substituït pel de més dignitat personal, cultural i moral, i la quantitat d'experiències per la qualitat de les relacions.

Comparteixo el plantejament  de Cardús de que cal desdramatitzar la realitat educativa, i també crec que el nostre anàlisi del món educatiu i social ha de ser modest, conscienciant-nos individualment sobre les nostres determinacions col·lectives i avançar en la nostra emancipació individual en una societat on la solució col·lectiva pot ser no és tan possible. De moment només tenim la possibilitat basada en la responsabilitat moral de transformar el propi entorn en l’àmbit dels compromisos personals, com diu Cardús. Fet i fet, una transformació en la qual el desig de benestar material sigui substituït pel de més dignitat personal, cultural i moral, i la quantitat d'experiències per la qualitat de les relacions.
Així, en aquest compromís ha de ser possible la divisió de rols entre família i escola, però també la confiança mútua i la col·laboració, i afegiria, el diàleg constructiu.
Cal comprendre’s entre els docents, els pares i els infants, comunicant-se millor i posant-se en la pell de l’altre, superant els problemes d’incomprensió i d’incomunicació, especialment els docents i els pares respecte als alumnes. Això no ha de treure el judici i l’autoritat dels mestres, que ha de ser transparent i oberta als diàleg i a la negociació.
De fet, el paper de la família seria un altre dels capítols que ens aporta una reflexió més al voltant de l’educació. En aquest sentit si que es posiciona dient quin hauria de ser, per tant dirigint la seva reflexió al com estem “educant” en conjunt les famílies i quines són les mancances, errors, encerts i quin pot ser el camí. Personalment, també penso que mai hem tingut un millor sistema educatiu ni millor professorat (malgrat les retallades), però hem de sortir d'aquesta situació de desconcert en què l'experiència educativa de pares i professors queda permanentment en dubte per l'allau, com diu Cardús, de teories, mètodes i plantejaments didàctics. Potser la conclusió final seria allò de cadascú al seu lloc i fent la seva feina.

M’agrada l’aspecte que fa Cardús insistit que l’educació ha de centrar-se en els hàbits de comportament i en les formes de relació. Penso que els grans aspectes teòrics en la concreció pràctica es condensen en aquests dos aspectes, i els educadors en general, pares i mestres, els haurien de tenir molt presents. Així els hàbits, les rutines i la gestió del temps són aspectes fonamentals, tant a casa com a l’escola.

Igualment, crec que l’encerta quan denuncia una educació deixada en mans d'una escola a la qual cada vegada se li exigeix ​​més i s’ha l'ajuda menys. De fet, una educació sotmesa a contínues renovacions en la seva forma però no en el seu fons. Entén, a més, que l'escola s'ha convertit en el cap de turc dels problemes actuals. De manera contradictòria, li tirem la culpa de gairebé tots els mals i alhora esperem d'ella gairebé totes les solucions.
Ras i curt, El desconcert de l'educació, és un discurs lúcid i poc convencional sobre el fet educatiu que ajuda a pensar-lo al marge dels tòpics i de posicions doctrinàries.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada