1- L’hipertext: un nou paradigma
En algun punt de la
postmodernitat la lectura i l’escriptura tradicionals sembla que han començat a
retrocedir. Actualment l’hipertext és un dels elements indiscutibles de la societat
informacional i respon al pensament de la complexitat. Aquest nou paradigma ja
està fortament arrelat en la nostra societat i canvia les formes existents de
la lecto-escriptura tradicionals. Tanmateix, es dilueix clarament la frontera
entre el lector i l’escriptor.
Fet i fet, un hipertext es
composa de diversos textos lligats a d’altres mitjançant enllaços, els quals
són derivacions del primer text. Per oposició al llibre, té un caràcter no
lineal i per tant s’està donant al lector un univers amb diversos recorreguts
possibles, pel qual es mou a partir de les seves eleccions dins de les
propostes de l’autor. Així, cada lector decideix el seu recorregut de lectura,
adaptant l’estructura del text al seu desig, és a dir: pot realitzar lectures diferents
del mateix text, donar un sentit diferent a cada enllaç, donar una nova
perspectiva global del text, etc.
Estem parlant d’un text
multidimensional. En l’hipertext no hi ha un únic itinerari, el principi i el fi
l’imposa el lector i, per tant, la lectura lineal desapareix. Podríem dir que
el lector navega per l’interior del text, en un recorregut que ell mateix
decideix. Però aquest tipus de lectura també té desavantatges: en ser un text
composat per multitud de textos, la seva lectura total es quasi impossible;
encara que l’autor procura facilitar la lectura amb enllaços localitzats que
ajuden al lector a veure què ha vist i què no, no es garanteix l’accés a tots
aquests elements. Tan sols l’autor pot llegir la totalitat dels textos. Aquesta
multidimensionalitat i connectivitat permeten un gran nombre de recorreguts,
possibilitant la interacció i la creació d’itineraris lliurement; el lector
guia el seu recorregut a partir de les pròpies decisions.
Molts autors incideixen en la
necessitat d’abandonar conceptes tradicionals com jerarquia o linealitat i
substituir-los per multilinealitat, nodes, enllaços, etc., conceptes
adients al nou paradigma hipertextual. Aquest canvi no és tan sols
conceptual, sinó que provoca un canvi també en el pensament, en la forma de
pensar que teníem fins ara. Com en la teoria del caos i dels fractals: “...La
nostra vella forma de raonar, que considera el món com un objecte exterior que
ha de ser analitzat, disseccionat i controlat, no funciona ja en el context
dels problemes del món modern....”[1]
Cal recordar que l’hipertext
ens permet gestionar la complexitat, doncs a partir de les múltiples connexions
possibles qualsevol lector pot esdevenir ara autor. No es tracta només
d’organitzar la informació de manera associativa, sinó de crear relacions i
establir el lector com a part activa de la literatura.
És obvi que Internet i les
noves tecnologies ha modificat el mode d’interactuar de tota la humanitat; la xarxa
funciona com un sistema d’informació que permet tenir a l’abast de qualsevol
usuari la multimèdia i l’hipertext, relacionant-nos dintre d’aquesta memòria
mundial. Tant l’hipertext com les noves tecnologies de la informació ens han
permès accedir, interpretar i recórrer la informació des d’una nova
perspectiva, posant al nostre abast noves formes i continguts. Tot amb tot, el
riscs de desorientació dels lectors és alt; per això s’intenta facilitar la
navegació amb l’ajut d’eines a les quals estem acostumats.
Quan es passa del llibre a la
pantalla, els paradigmes tradicionals de l’escriptura es veuen alterats, i com
a lectors ens és difícil aïllar-nos dels nostres hàbits de lectura. En el nou
paradigma es passa d’una estructura seqüencial a una multiseqüencial i el
suport paper desapareix per donar pas al suport digital. El dispositiu de
lectura canvia, doncs s’abandona el paper per integrar la pantalla. Ja no es fa
una lectura lineal, sinó que es navega per les diferents xarxes, i el seu
contingut pot ésser interactiu. Neixen nous suports i aleshores la manera de
llegir canvia i les lectures s’actualitzen encara que els lectors continuem amb
els mateixos hàbits que teníem davant un llibre. No es tracta de rebutjar les
noves categories, sinó d’emprar útilment les eines que tenim al nostre abast.
2 - L’autor i el lector
Potser
la relació autor-lector és més estreta en l’hipertext envers els llibres
tradicionals, sobretot quan l’autor permet que el lector participi en
l’elaboració del seu text. En aquest sentit, el lector pot afegir fragments o
crear enllaços a altres textos prenent part de l’elaboració constant d’un
determinat text. A diferència de la literatura tradicional, l’hipertext trenca
els paràmetres tradicionals de publicació i difusió, doncs el seu
desenvolupament és persistent i no té final: en el moment d’introduir un text a
la xarxa s’inicia un període de creació en el qual participa el lector.
Convé
dir que l’activitat del lector en la lectura tradicional ha crescut
considerablement, però és gràcies a l’hipertextualitat que el fet de donar
participació al lector en el procés de creació de l’obra és una realitat
actual. El lector de l’hipertext assumeix un paper més actiu en oposició al
paper de receptor que tenia fins ara.
Tanmateix,
la tasca de l’autor no és gens fàcil: a més de redactar les pàgines, instal·la
els enllaços hipertextuals, creant una configuració que ha de permetre el major
nombre de recorreguts possibles dins del seu text. I també concep un univers
textual al qual la lectura dona el sentit i la forma, elaborant la seva
estructura per tal d’incitar al lector a efectuar eleccions que constituiran,
finalment, el treball literari. Així, l’escriptura hipertextual obre noves
categories d’escriptura i lectura on l’oposició autor-lector ha de dissipar-se.
3 - L’escriptura i el
llenguatge
L’escriptura ha servit per a
transmetre coneixements en forma d’exposició o d’explicació. Es fa servir la
organització paratextual per facilitar la lectura per “...1) activar els
mecanismes de comprensió naturals i, 2) per a desencadenar operacions mentals
interpretatives...”[2]
dels lectors. El paradigma del paratext contínua actualment en el document
hipertextual, com també en els textos en paper. Tanmateix, suposa una participació
activa i l’ús d’estratègies d’interactivitat per tal d’estimular les
operacions mentals i construir el coneixement. L’aprenentatge, doncs, es
realitza mitjançant explicacions explícites i a través de definicions i
aportacions noves. I, com s’ha vist, cal activar sabers
implícits mitjançant conceptes coneguts, il·lustracions o imatges.
Tal i com l’escriptura ha
evolucionat cap a formes hipertextuals, el llenguatge també es mou cada
cop més cap al paradigma hipertextual. Dins aquest marc, s’ha creat un nou
llenguatge multidireccional, en què el llenguatge tècnic es torna quotidià
(sense cap problema podem parlar de xips, xats o gigabytes) i el
llenguatge banal s’aplica i s’utilitza en l’escriptura. A més, destaca
la incorporació i ús d’altres llengües, sobretot la introducció de
l’anglès, a tots els nivells de la societat, gràcies a l’adopció de noms
propis relacionats amb les noves tecnologies.
Si bé la comunicació
interpersonal tradicionalment havia estat marcada per l’expressió oral,
avui en dia la comunicació també es mou en l’àmbit escriptural de les
noves tecnologies. De fet, quasi no es parla, s’escriu mitjançant els
correus electrònics, els xats, els missatges curts del mòbils o altres
plataformes. Aquestes aplicacions no només han facilitat la comunicació
escrita, sinó que també han donat lloc a l’ús de llenguatge hipertextual
en la vida diària a través d’abreviatures, imatges o altres presentacions
que substitueixen les paraules (emoticones).
A canvi de l’oralitat,
l’escriptura porta un desfasament del temps entre la producció i la
recepció, permet la repetició de la lectura i es pot organitzar. És
nolineal i demana l’ús del canal visual. Les noves tecnologies creen nous
llenguatges i comportaments pel que fa a la comunicació entre l’usuari i
els altres. Esdevenim hipertextuals a mesura que ens adaptem a les eines
tecnològiques. Fem servir ordinadors, tauletes o telèfons mòbils i
comuniquem a través dels missatges o les xarxes socials. El llenguatge
hipertextual, com a qualsevol llenguatge, té una dimensió simbòlica que
ens afecta i configura el nostre pensament i conducta.
Comptat i debatut, si el subjecte es hipertextual, vol dir que
el seu pensament ha deixat de ser
cartesià, racionalista, lineal. “...El “jo”, únic centre de la realitat
segons els postmoderns, és una construcció social –un seguit de categories,
noms, descripcions, màscares, esdeveniments i experiències-, una complexa
successió d’abstraccions que canvien contínuament...”[2].
Sóc,
doncs, hipertextual, o més ben dit, som hipertextuals. Som hipertextuals
perquè les nostres estructures mentals funcionen d’acord amb les lleis de la
hipertextualitat. No solament aprenem i
pensem en xarxa, mitjançant infinits enllaços, sinó també escrivim i actuem
seguint les regles relatives del llenguatge, fortament influïdes pels sistemes
hipertextuals. Som el resultat d’una construcció social i digital, i ens
adaptem a les noves realitats de manera automàtica i dinàmica. Els
hipertextuals, sens dubte, som nosaltres mateixos.
Bibliografia
Brey, A., Mayos,
G i altres (eds.) (2011): La sociedad de
la ignorancia. Barcelona. Ed. Península. (Col. Atalaya 417)
Campàs Montaner, J.: Estudis sobre el caos. Material en PDF.
Campàs Montaner, J.: Llenguatge,
pensament, escriptura. Materials UOC (el primer mòdul de Llengua II i el
primer mòdul de Sociolingüística). Resum J.Campàs.
Campàs Montaner, J.: De
l'oralitat a l'escriptura digital. Material UOC. Material en
PDF.
Campàs Montaner, J.: “Hipertext i Complexitat”, a El coneixement fluid. Material en PDF.
Campàs Montaner, J.: “La información digital”, a La informació
digital – Apunts per a una iniciació a l’ alfabetització digital. Material en PDF.
Campàs Montaner, J.: La informació digital – Apunts
per a una iniciació a l’ alfabetització digital. Material en PDF.
Castells, M. (2003): L’era de
la Informació. Resum J.Campàs. Material en PDF
Covadonga,
A i Seré, A (2001): “El documento hipertexto en
el discurso de transmisión de documentos” a Nuevos géneros discursivos: los
textos electrónicos. Madrid. Ed. Biblioteca Nueva. Material en PDF
Crystal, D.
(2002): El lenguaje e Internet. Madrid.
Cambridge University Press. Material en PDF.
Havelock,
Eric A. (2008): La musa aprende
a escribir : reflexiones sobre oralidad y escritura desde la Antigüedad hasta
el presente. Barcelona. Ed. Paidós Ibérica. (Col. Paidós bolsillo, 16)
Mattelart, A
(2002): Historia
de la sociedad de la información. Barcelona. Paidós. (Col. Paidós
Comunicación, 132).
[1]
Campàs i Montaner, J.: Estudis sobre la teoria del caos. Material en PDF. Pàg.27
[2] Covadonga, A i Seré, A
(2001): “El documento hipertexto en el discurso de
transmisión de documentos” a Nuevos géneros discursivos: los textos
electrónicos. Madrid. Ed. Biblioteca Nueva. Material en PDF. Pàg. 123
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada