Seguidors

diumenge, 24 de juliol del 2016

Els Estats Units (1607-1920): el naixement d'una gran potència (III)


5. EL CREIXEMENT ECONÒMIC: 1870-1900
5.1. Revolució, creixement industrial i monopolis.

Durant aquest període, i gràcies als abundants recursos naturals, Estats Units s’estava convertint en la potència industrial més important del món, i homes de negocis astuts i llestos van fer grans fortunes. El primer ferrocarril transcontinental es va acabar en 1869. Entre 1860 i 1900 els kilòmetres totals de vies fèrries va augmentar de 50.000 a gairebé 322.000: més que en tota Europa en el seu conjunt. Per a estimular aquesta expansió, el govern federal va atorgar préstecs i va regalar terres als ferrocarrils de l’oest.


La indústria del petroli va prosperar, dominada per la gegantesca Standard Oil Company de John D.Rockefeller. Andrew Carnegie, que va emigrar d'Escòcia a Estats Units sense un centau, va erigir un vast imperi de foneries d’acer i mines de ferro. En el sud es van multiplicar les fàbriques tèxtils, i a Chicago i els seus voltants van sorgir fàbriques empacadores de carn. La indústria elèctrica es va crear gràcies a una sèrie d’invents: el telèfon, el fonògraf, la bombeta, el motor i el transformador de corrent altern. Fet i fet, tot seguint a Maldwyn A. Jones: “...a Gran Bretanya la Revolució Industrial havia durat un segle; a Amèrica, només suposà un terç d’aquest temps. Entre 1860 i 1900 (...) el nombre de persones empleades en fàbriques passà de 4 milions a més de 18 milions. En conseqüència, els Estats Units ocuparen el lloc de Gran Bretanya com a principal nació industrial i a finals de segle ja produïen quasi el 30% dels articles manufacturats de tot el món...”[1].

Però el creixement econòmic il·limitat va crear molts i molt greus problemes. Alguns negocis van créixer massa i es van tornar extremadament poderosos. La Standard Oil Company, era la major societat mercantil del món i produïa el 60% de l’acer de la nació. Per a limitar la competència, els ferrocarrils van convenir en fusionar-se i uniformar les seves tarifes. Els "consorcis" (enormes combinacions de societats mercantils) van tractar d’establir un control  monopolístic sobre algunes indústries, especialment el petroli.

Una resposta a aquest problema fou la regulació del govern. La Comissió pel Comerç Interestatal es va crear el 1887 per a controlar les tarifes dels ferrocarrils. El 1890, la Llei Antimonopòli Sherman va proscriure els consorcis, les fusions i els acords de negocis ''que limitessin el comerç". Inicialment, cap d’aquestes mesures va ser molt efectiva, però van establir el principi que el govern federal podia regular la indústria per a bé de tots.

5.2. Moviments obrers i moviments migratoris.

La industrialització va portar el sorgiment dels treballadors organitzats. La Federació Americana del Treball, fundada el 1886, era una coalició de sindicats d'obrers qualificats. No es pronunciava pel socialisme, sinó en favor de millors salaris i menys hores de treball. Al voltant de 1900, un obrer no qualificat treballava 52 hores setmanals per un salari de nou dòlars. En la dècada de 1890, el descontentament pels salaris baixos i les condicions insalubres de treball va desfermar una onada d'aturs en el treball industrial, alguns d'ells violents. Diversos obrers i guàrdies van resultar morts durant la vaga de la fàbrica de Carnegie Steel  a Homestead, Pennsilvània, el 1892. En 1894 es van enviar tropes de l'exèrcit a Chicago per a posar fi a una vaga de treballadors ferroviaris.

Entre 1819 i 1955, més de 40 milions d'immigrants van entrar a Estats Units, el que constituïx la més gran immigració de la història. En el curt temps d'uns 350 anys es va poblar tot un continent i es va construir una societat industrial amb un grau elevat de diversificació i de perícia. De totes les tradicions, costums i institucions heretades de molts països, l’idioma anglès es va convertir en la principal influència unificadora. Davant la insistència dels treballadors que veien amb temor als immigrants asiàtics a causa de la seva disposició a acceptar salaris baixos pel treball no qualificat, la legislació federal va prohibir l'entrada als xinesos el 1882. Els japonesos van ser exclosos el 1907, però molts altres immigrants tenien llibertat per a entrar a Estats Units. Tanmateix, Estats Units els oferia major llibertat religiosa i política, i majors oportunitats econòmiques de les quals podien trobar en els seus països d'origen. L'immigrant de primera generació normalment havia de lluitar contra la pobresa, però els seus fills i néts podien arribar al benestar econòmic i l'èxit professional. Des de la fundació de Jamestown, la primera colònia europea permanent a Amèrica del Nord, el 1607, Estats Units ha acollit a dos terceres parts de tots els immigrants del món: un total de 50 milions d'individus.

Per als agricultors d'Estats Units, la darrera part del segle XIX va ser un període difícil. Els preus dels aliments baixaven, i l'agricultor havia de suportar el pes de les altes tarifes d'embarcament per ferrocarril, hipoteques cares, i impostos i aranzels elevats sobre els béns de consum. Es van crear diverses organitzacions nacionals per a defensar els interessos dels petits agricultors: els Grangers el 1867, l'Aliança Nacional d'Agricultors el 1877, i el Partit Populista en la dècada de 1890. Els populistes demanaven la nacionalització dels ferrocarrils, un impost progressiu sobre la renda i una reforma monetària. El 1896 van donar suport al candidat presidencial demòcrata, William Jennings Bryan, de Nebraska. Gran orador, Bryan va realitzar una activa campanya nacional, denunciant els consorcis, els bancs i els ferrocarrils. Va obtenir els vots dels estats agrícoles del sud i de l'oest, però va perdre les eleccions enfront de William McKinley, republicà conservador.



6. IMPERIALISME I PROGRESSISME: 1890- 1920
6.1. Expansió territorial exterior.

Amb excepció de la compra d’Alaska a Rússia el 1867, l’expansió territorial d'Estats s'havia aturat el 1848. No obstant això, al voltant de 1890, al mateix temps que moltes nacions europees expandien els seus imperis colonials, un nou esperit va animar la política exterior nord-americana, la qual en gran mesura seguia les pautes d'Europa septentrional. Els polítics, els directors de periòdics i els missioners protestants van declarar que la "raça anglosaxona" tenia el deure de portar els beneficis de la civilització occidental als pobles d'Àsia, d’Àfrica i Amèrica Llatina. En el punt culminant d'aquest període (1895), Cuba es va revoltar contra el colonialisme d'Espanya. A Estats Units, els amos de periòdics William Randolph Hearst i Joseph Pulitzer van publicar esborronadors relats de les atrocitats comeses pels espanyols, i van despertar el sentiment popular que Estats Units havia d'alliberar la illa.

El país contava ja amb una marina moderna, i al gener de 1898 el cuirassat Maine va sortir rumb a L'Havana, Cuba. El 15 de febrer una misteriosa explosió va fer sotsobrar al Maine en el port de L'Havana. No se sap amb certesa qui o què va provocar el desastre, però la majoria dels nord-americans estaven convençuts de la culpabilitat d'Espanya. Estats Units va exigir a Espanya retirar-se de Cuba, i va començar a mobilitzar tropes de voluntaris. Espanya va respondre declarant la guerra a Estats Units.

Les tropes d'Estats Units van arribar a Cuba i la marina nord-americana va destruir dues flotes espanyoles: una a la badia de Manila a Filipines (llavors possessió espanyola), i l'altra a Santiago de Cuba. Al juliol, el govern espanyol va demanar negociar la pau. Estats Units va adquirir gran part de l'imperi espanyol: Cuba, Filipines, Puerto Rico, i Guam. En una operació no relacionada amb l'anterior, es van annexar també les illes d'Hawaii.

En comparació de la manera que les potències europees van construir els seus imperis, el període de cobdícia d'Estats Units va ser limitat en el seu àmbit i de curta durada. Després de la guerra hispanoamericana, els nord-americans van justificar les seves accions amb l'argument que preparaven a les nacions subdesenvolupades per a la democràcia. Però, podien ells ser imperialistes? Després de tot, havien estat una vegada un poble colonial i s'havien rebel·lat contra el domini estranger. La Declaració d'Independència contenia el principi d'autodeterminació nacional. A Filipines, els insurgents que havien lluitat contra el colonialisme espanyol aviat van començar a lluitar contra les tropes d'Estats Units. Molts intel·lectuals, com el filòsof  William James i el president de la Universitat Harvard, Xerris Eliot, van denunciar aquestes accions com traïció dels valors nord-americans.

Malgrat les crítiques dels antiimperialistes, la majoria dels nord-americans creien que el conflicte espanyol havia estat oportú i estaven ansiosos per fer sentir el poder d'Estats Units. El president Theodore Roosevelt va proposar construir un canal a Centreamèrica, i el 1903 va oferir al govern colombià comprar una franja de terra del que avui és Panamà. Al mateix temps que Colòmbia va rebutjar l’oferta de Roosevelt, es va lliurar una rebel·lió en l’àrea designada per a la ubicació del canal. Roosevelt va donar suport a la revolta i ràpidament va reconèixer la independència de Panamà enfront de Colòmbia. Uns dies després, aquell va vendre a Estats Units la zona del canal. En 1914, el Canal de Panamà es va obrir al tràfic marítim.

Les tropes nord-americanes van abandonar Cuba en 1902, però es va exigir a la nova república que atorgués bases navals a Estats Units. Així mateix, fins 1934, es va prohibir a Cuba subscriure tractats que poguessin atreure-la a l’òrbita d’una altra potència estrangera. A Filipines se li va concedir un autogovern limitat el 1907, i la independència absoluta el 1946. El 1953 Puerto Rico va passar a ser un estat amb govern propi, i el 1959 Hawaii va ser admès com el cinquantè estat de la Unió.


6.2. Progressisme i capitalisme corporatiu.
Encara que l’economia es trobava en plena expansió i la prosperitat s’estenia, la meitat de la totalitat dels treballadors industrials encara vivia en la pobresa i molts d’aquests treballadors eren dones i nens. Nova York, Bòston, Chicago i San Francisco podien enorgullir-se dels seus impressionants museus, universitats, biblioteques públiques. . . i barris baixos plens de gom a gom. Abans de 1900, el dogma econòmic vigent havia estat el laissez faire: la menor intervenció possible del govern en l’empresa privada. Desprès de 1900, la ideologia de moda era el "progressisme'': un moviment per a reformar la societat i els individus mitjançant l’acció del govern.

Els treballadors socials van començar a acudir als barris baixos per a aixecar centres d’assistència social que proporcionaven serveis de salut i instal·lacions recreatives per als pobres. Els prohibicionistes van exigir que es posés fi a la venda de begudes alcohòliques, en part per a evitar el sofriment que els treballadors en estat d’ebrietat imposaven a les seves esposes i fills. En les ciutats, els polítics de la reforma van lluitar contra la corrupció, van reglamentar el transport públic, van crear empreses municipals de servei públic i van reduir els impostos mitjançant un govern més eficient. Molts estats van promulgar lleis que restringirien el treball de menors, protegien a les dones obreres, limitaven les hores de treball i estipulaven la compensació dels treballadors. Les dones es van manifestar pel dret al vot, i pel 1914 diversos estats havien reconegut aquest dret.

El president Theodore Roosevelt va enfortir la reglamentació federal dels ferrocarrils i va fer complir la Llei Antimonopòli Sherman en contra de diverses societats mercantils de gran grandària, inclosa la Standard Oil Company. El 1902, Roosevelt va posar fi a una vaga del carbó mitjançant amenaces d’intervenció armada, no contra els treballadors, sinó contra els inflexibles propietaris de les mines. Aquest va ser un punt decisiu en la política industrial d'Estats Units: en endavant, el govern ja no s’aliaria automàticament amb la part patronal en les disputes laborals. L’administració Roosevelt també va promoure la conservació dels recursos naturals. Es van guardar per a les generacions futures vastes reserves de boscos, carbó, petroli, minerals i aigua. El Moviment Progressista va ser principalment un moviment d’economistes, sociòlegs, tècnics i servidors públics: enginyers socials que creien a trobar solucions científiques i eficients quant a costos, per a tots els problemes polítics.

Woodrow Wilson, demòcrata que va ser escollit president el 1912, creia que el govern federal tenia la responsabilitat de protegir a la petita indústria de les societats mercantils de gran magnitud. Seguint el seu programa "Nova Llibertat", Wilson va decretar un impost personal sobre la renda, va fer més rígides les lleis antimonopolis contra enormes fusions corporatives i va crear la Comissió Federal de Comerç per vigilar la competència industrial injusta. La Llei de la Reserva Federal, de 1913, va crear un sistema amb control governamental, de 12 bancs regionals de reserva, que va enfortir el control públic del crèdit de la nació. Wilson també va promulgar lleis que restringirien el treball dels menors, atorgaven préstecs amb interessos baixos als agricultors i fixaven una jornada laboral de vuit hores com a màxim per als treballadors ferroviaris.


7. BIBLIOGRAFIA.
  • BOSCH, AURORA (2005): Historia de Estados Unidos 1776-1945. Barcelona: Crítica.
  • JONES, MALDWYN A. (1983): Historia de Estados Unidos 1607-1992. Madrid: Ediciones Cátedra.
  • MARTINEZ CARRERAS, JOSE U. (1983): Introducción a la Historia Contemporánea. 1770-1918. La Era de las Revoluciones. Madrid: Ediciones Istmo.
  • MARTINEZ CARRERAS, JOSE U. (1983): Introducción a la Historia Contemporánea. Desde 1917. El siglo XX. Madrid: Ediciones Istmo.
  • PALMER, R. i COLTON, J. (1980): Historia contemporánea. Madrid: Akal Editor


[1] JONES, MALDWYN A. (1983): Historia de Estados Unidos 1607-1992. Pàg.275. Madrid: Ediciones Cátedra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada