Seguidors

diumenge, 17 de juliol del 2016

Els Estats Units (1607-1920): el naixement d'una gran potència (II)


3. UNA NOVA NACIÓ: 1785-1860
3.1. La consolidació de la República.

Com a primer president d'Estats Units, George Washington va governar amb un estil federalista, en el sentit de establir les bases de l'estat federal. Quan els agricultors de Pennsylvania, a partir de 1791, es van negar a pagar un impost federal sobre el whisky, Washington va mobilitzar a un exèrcit de 13.000 homes per a  sufocar la Revolta del Whisky. Amb Alexander Hamilton al capdavant de la Secretaria d'Hisenda, el govern federal es va fer càrrec dels deutes de cada estat i va crear una banca nacional. Aquestes mesures fiscals van ser concebudes per encoratjar la inversió i persuadir a la iniciativa privada que donés suport al nou govern federal.


En 1797, Washington va ser succeït per un altre federalista, John Adams, qui es va veure embolicat en una guerra naval no declarada contra França. En una atmosfera d’histèria bèl·lica, el Congrés, controlat pels federalistes, va aprovar en 1798 les Lleis sobre Estrangers i Sedició (Alien and Seditions Acts). Aquestes mesures van permetre la deportació o arrest d’estrangers "perillosos", i van prescriure multes o presó per publicar atacs "falsos, escandalosos i maliciosos" contra el govern. Deu editors republicans van ser condemnats conforme a la Llei de Sedició, la qual va ser durament denunciada per l'advocat i principal autor de la Declaració d'Independència, Thomas Jefferson.

La repressió que van donar lloc les Lleis sobre Estrangers i Sedició va acabar en 1801, quan Thomas Jefferson va ser triat president. Com a republicà, Jefferson fou un cap de l’executiu informal i accessible. Encara que va voler limitar el poder del president, la realitat política el va obligar a exercir aquest poder amb vigor. El 1803 va comprar a França l'immens territori de Louisiana per 15 milions de dòlars: des d’ara Estats Units s’estendria cap a l’oest fins a les Muntanyes Rocoses.

Mentrestant, la Cort Suprema, sota el seu president John Marshall, afirmava la seva pròpia autoritat. En el cas de Marbury contra Madison, que es va produir el 1803, Marshall afirmà que la cort declararia nul qualsevol acte del Congrés "contrari a la Constitució". Aquesta disposició va establir la idea més fonamental del dret constitucional d'Estats Units: la Cort Suprema pren la decisió final en la interpretació de la Constitució i, si els jutges determinen que una llei és inconstitucional, poden declarar-la nul·la encara que hagi estat promulgada pel congrés i signada pel president

Durant les guerres napoleòniques, vaixells de guerra britànics i francesos van hostilitzar a vaixells d'Estats Units. Jefferson va respondre prohibint les exportacions nord-americanes a Europa, però els comerciants de la regió de Nova Anglaterra van protestar perquè el seu comerç s’arruïnaria per l’embargament, el qual va ser derogat pel Congrés en 1809. No obstant això, en 1812 el president James Madison va declarar la guerra a la Gran Bretanya per aquest assumpte.

Durant la Guerra de 1812, els vaixells de guerra nord-americans van tenir algunes victòries impressionants, però la marina anglesa, immensament superior, va bloquejar els ports d'Estats Units. Els intents per envair al Canadà britànic van acabar en catàstrofe, i les forces angleses van prendre i van cremar Washington, la nova ciutat cabdal de la nació. Anglaterra i Estats Units van convenir en una pau pactada al desembre de 1814; cap de les parts va obtenir concessions de l’altra. Dues setmanes després, el general  Andrew Jackson va detenir un assalt britànic a Nova Orleans.

Després de la guerra, Estats Units va gaudir d'un període de ràpida expansió econòmica i d’augment de la població. Tal com destaca Aurora Bosch: “...la gran onada migratòria que entre 1830 i 1880 va portar a 30 milions d’europeus –molts dels quals eren catòlics irlandesos o alemanys- va permetre que la població passes de 10 a 30 milions d’habitants entre 1820 i 1860...[1]. Es va construir una xarxa nacional de carreteres i canals, vaixells de vapor solcaven els rius, i el primer ferrocarril de vapor es va inaugurar a Baltimore, Maryland, el 1830. La Revolució Industrial havia arribat a Estats Units: la regió de Nova Anglaterra contava amb fàbriques tèxtils i Pennsylvania amb foneries de ferro. Per a la dècada de 1850 havia fàbriques que produïen màquines de cosir, sabates, roba, equips agrícoles, pistoles i rellotges. Per altra banda, les terres colonitzades van créixer cap a l’oest, més enllà del riu Mississippí. En 1828 Andrew Jackson va ser triat president: el primer home a ocupar aquest càrrec nascut en el si d’una família pobra i en l’oest d'Estats Units, lluny de les tradicions culturals del litoral de l'Atlàntic. Jackson i el seu nou Partit Demòcrata, hereus dels Republicans de Jefferson, van promoure un sentiment de democràcia popular i van atreure als membres humils de la societat: els agricultors, els mecànics i els obrers. Jackson va destruir el poder del Banc d'Estats Units, que havia dominat l’economia de la nació. Va premiar amb ocupacions governamentals als seus partidaris sense experiència però de provada lleialtat i va posar terres a la disposició dels colonitzadors de l’oest, obligant a les tribus índies a emigrar a l’oest del riu Mississippí.


3.2. La conflictivitat de l’esclavisme i l’expansió territorial.
L’era d’optimisme de Jackson es va veure ennuvolada per l’existència als Estats Units d’una contradicció social cada dia més clarament percebuda com un mal social que amb el temps estriparia a la nació: l’esclavitud. Les paraules de la Declaració d'Independència que tots els homes neixen iguals mancaven de sentit per al milió i mig de negres que eren esclaus. Thomas Jefferson, ell mateix amo d’esclaus, va reconèixer que el sistema era inhumà i va incorporar en la Declaració una impugnació de l’esclavitud, però els delegats del sud davant el Congrés Continental el van obligar a eliminar aquesta part. La importació d’esclaus va ser proscrita el 1808, i molts estats del nord van impulsar l’abolició de l’esclavitud, però l’economia sudista es basava en enormes plantacions que utilitzaven mà d’obra esclava per a conrear cotó, arròs, tabac i sucre. No obstant això, en diversos estats del sud, petites poblacions de negres lliures treballaven també com artesans o comerciants.

El 1820, polítics del nord i del sud van debatre la qüestió de si l’esclavitud seria legal en els territoris de l’oest. El Congrés va optar per pactar: es va permetre l’esclavitud en el nou estat de Missouri i en el territori de Arkansas, i es va prohibir a tot arreu a l’oest i al nord de Missouri. Però el punt de la disputa no vaig desaparèixer, i mentre que alguns s’organitzaven en societats abolicionistes, principalment en el nord, els blancs sudistes defensaven l’esclavitud amb creixent passió. La nació també es trobava dividida entorn de la qüestió de l’alt aranzel que protegia a les indústries del nord però elevava els preus per als consumidors del sud.

Mentrestant, milers de nord-americans s’havien establert a Texas, que en aquell moment formava part de Mèxic. Per als texans el règim mexicà sota el general Santa Anna era cada vegada més opressiu, i el 1835 es van rebel·lar, van derrotar a un exèrcit d’aquest país i van fundar la república independent de Texas. El 1845 Texas es va annexar a Estats Units, i Mèxic va suspendre relacions diplomàtiques. El president James K. Polk va enviar tropes nord-americanes al territori disputat en la frontera texana. Després d’una batalla entre soldats mexicans i nord-americans al maig de 1846, el Congrés va declarar la guerra a Mèxic. Un exèrcit nord-americà va desembarcar prop de Veracruz al març de 1847 i va prendre la Ciutat de Mèxic al setembre. A canvi de 15 milions de dòlars, Mèxic es va veure forçat a cedir una immensa porció del seu territori: la major part del que avui és Califòrnia, Arizona, Nevada, Utah, Nou Mèxic i Colorado.

El 1846, al resoldre una llarga disputa fronterera amb el Canadà britànic, Estats Units havia adquirit drets indiscutibles sobre la porció sud de la regió d’Oregon: els actuals estats d’Oregon, Idaho i Washington. D’aquesta manera, Estats Units es va convertir en una potència veritablement continental que s’estenia des de l'Atlàntic fins al Pacífic.

L’adquisició d’aquests nous territoris va revifar un inquietant dubte: s’obririen a l’esclavitud aquestes terres recent adquirides? Des de mitjans del segle XVII es portaven esclaus d’Àfrica perquè treballessin en les grans plantacions del sud. Els sudistes pretenien que s'estengués l'esclavitud als nous territoris de l'oest. Els del nord s'oposaven.

El 1850 el Congrés va convenir en un altre pacte: Califòrnia va ser admesa com estat lliure, i els habitants dels territoris de Nou Mèxic i Utah havien de decidir la qüestió per si mateixos. El Congrés també va aprovar la Llei dels l'Esclaus Fugitius, que ajudava als sudistes a recapturar esclaus que haguessin fugit als estats lliures. No obstant això, alguns estats del nord no van fer complir aquesta llei i els abolicionistes seguien ajudant als negres que escapaven. Harriet Beecher Stowe, de Massachusetts, va escriure Uncle Tom’s Cabin (La cabana de l’oncle Tom), novel·la sentimental però feroçment en contra de l’esclavitud, que va convertir a molts lectors a la causa de l’abolicionisme. En la vida política, econòmica i cultural d'Estats Units, el tema de l’esclavitud va passar a ser el punt central de disputa.

El 1854, el senador Stephen Douglas, de Illinois, va convèncer al Congrés de permetre als habitants dels territoris de Kansas i Nebraska resoldre la qüestió de l’esclavitud dintre de les seves pròpies fronteres, la qual cosa va anul·lar el Pacte de Missouri de 1820. A Kansas, el resultat va ser una contesa violenta entre els colonitzadors que estaven a favor de l’esclavitud i els que estaven en contra d'ella. En 1857, la Cort Suprema va fer públic la decisió del judici del cas Dred Scott, que sostenia que els negres no tenien drets com a ciutadans nord-americans (eren una propietat més) i que el Congrés no tenia autoritat per a proscriure l’esclavitud en els territoris de l’oest.

El 1858, quan el senador Douglas va buscar la reelecció, va ser desafiat per Abraham Lincoln i el Partit Republicà (un nou partit en contra de l’esclavitud, i que gens tenia a veure amb el Partit Republicà de Jefferson). En una sèrie de debats històrics amb Douglas, Lincoln va exigir una aturada a l’expansió de l’esclavitud. Estava disposat a tolerar-la en els estats del sud, però al mateix temps va afirmar que "aquest govern no pot subsistir permanentment sent meitat esclau i meitat lliure, com una casa dividida" (citat a Aurora Bosch, 2005, pàg. 167).

4. LA GUERRA CIVIL I LA RECONSTRUCCIÓ: 1860-1877
4.1. La guerra

Lincoln va perdre la contesa senatorial, però en 1860 ell i Douglas van tornar a enfrontar-se: aquesta vegada com a candidats presidencials Republicà i Demòcrata. En aquells dies la tensió entre el nord i el sud era extrema. En 1859, John Brown, un fanàtic de l’abolicionisme, havia tractat d’iniciar una rebel·lió d’esclaus a Virgínia atacant un dipòsit de municions de l’exèrcit. Brown va ser ràpidament capturat, jutjat i sentenciat a la forca, després de la qual cosa molts habitants del nord el van aclamar com màrtir. No obstant això, els blancs del sud es van convèncer que el nord estava disposat a posar fi a l’esclavitud mitjançant una guerra sagnant. Douglas va comminar als Demòcrates sudistes a romandre a la Unió, però aquests per la seva banda van nomenar el seu propi candidat presidencial i van amenaçar amb separar-se si els Republicans resultaven victoriosos.

La majoria en els estats sudistes i fronterers van votar contra Lincoln, però el nord li va donar suport i va guanyar les eleccions. Unes setmanes després, Carolina del Sud va decidir mitjançant votació abandonar la Unió. Aviat se li van unir Mississsippí, Florida, Alabama, Geòrgia, Louisiana, Texas, Virgínia,  Arkansas, Tennessee i Carolina del Nord. Aquests estats van proclamar-se nació independent com a Estats Confederats d'Amèrica i així va començar la Guerra Civil.
 

Estats Confederats d'Amèrica (1860) Extret de Viquipèdia en data 28 d’abril 2008 a: http://es.wikipedia.org/wiki/Imagen:CSA_Political_Map-es.svg


Els confederats o sudistes van declarar que no lluitaven només per l’esclavitud: després de tot, la majoria dels soldats confederats eren massa pobres per a posseir esclaus. El sud estava immers en una guerra d’independència, en una segona revolució: “...en defensa de les seves llibertats i de l’autogovern, davant la tirania, (....), però també per la defensa de la propietat i la família...[2]. Els confederats generalment van tenir l’avantatge de lluitar en el seu propi territori, i la seva moral era excel·lent. Tenien magnífics soldats d’infanteria, de cavalleria i generals, però eren molt més inferiors en nombre que les forces de la Unió. La xarxa ferroviària i la base industrial del sud no podien sostenir un esforç bèl·lic modern. La marina de la Unió ràpidament va imposar un bloqueig que va crear greus problemes d’escassetat de material bèl·lic i béns de consum en la confederació. Per a lliurar la guerra, ambdues parts van suspendre algunes llibertats civils, van imprimir muntanyes de paper moneda i van recórrer al reclutament.

Les dues prioritats de Lincoln van ser mantenir a Estats Units com a un únic país i lliurar a la nació de l’esclavitud. Va reconèixer que al fer de la guerra una batalla contra l’esclavitud podria obtenir suport per la Unió tant en l'interior com en l’exterior. Conseqüentment, el primer de gener de 1863 va donar a conèixer la Proclamació d'Emancipació, que atorgava llibertat a tots els esclaus en àrees encara controlades per la Confederació.

L’exèrcit Confederat va obtenir algunes victòries en la primera etapa de la guerra, però en l’estiu de 1863 el seu comandant, el general Robert  E. Lee, es dirigí cap a Pennsilvània, al nord. A Gettysburg es trobà amb un exèrcit de la Unió, i així va iniciar-se la batalla de major magnitud mai lliurada en territori nord-americà. Després de tres dies de lluita desesperada, els Confederats van ser derrotats. Al mateix temps, en el riu Mississippí, el general  Ulysses S. Grant, de la Unió, va prendre la important ciutat de Vicksburg. Les forces de la Unió controlaven ara tota la vall del Mississippí, dividint en dues a la Confederació. EL 1864, un exèrcit de la Unió al comandament del general William T. Sherman va travessar Geòrgia destruint el camp. Mentrestant, el general Grant es batia implacablement amb les forces de Lee a Virgínia. El 2 d’abril de 1865, Lee es va veure forçat a abandonar Richmond, la capital de la Confederació. Una setmana després es va rendir davant Grant en el palau de justícia d’Appomattox, i totes les altres forces confederades es van rendir poc després. El 14 d’abril Lincoln va ser assassinat per l’actor John Wilkes Booth.

La Guerra Civil va ser l’episodi més traumàtic de la història d'Estats Units. Les cicatrius no s’han tancat per complet fins al dia d’avui. Totes les guerres posteriors en les quals ha participat Estats Units han tingut lloc molt més allà de les seves fronteres, però aquest conflicte va devastar al sud i va sotmetre a aquesta regió a l’ocupació militar. El país va perdre més homes en aquesta guerra que en qualsevol altra: un total de 635.000 morts en ambdós bàndols.

La guerra va resoldre dues qüestions fonamentals que havien dividit als Estats Units des de 1776: va posar fi a l’esclavitud, que va quedar completament abolida per l'Esmena 13 de la Constitució el 1865; i va decidir, d’una vegada per sempre, que Estats Units no és una col·lecció d’estats semi-independents sinó una sola nació indivisible. Després de quatre amargs anys de guerra, es va conservar la Unió i es va alliberar als esclaus. Encara que la victòria del nord en la Guerra Civil va assegurar la integritat d'Estats Units com nació indivisible, moltes coses es van destruir en el curs del conflicte, i l’objectiu secundari de la guerra, l’abolició del sistema d’esclavitud, es va assolir només de manera imperfecta. Per als negres, ha estat una lluita llarga i penosa a la recerca de la igualtat. Molts es van traslladar a les ciutats del nord, només per a afrontar noves dificultats.


4.2. La reconstrucció.
La derrota de la Confederació va deixar econòmicament destruïda la regió agrícola més fèrtil del país, i va devastar la seva rica cultura. Al mateix temps, l’abolició legal de l’esclavitud no va portar igualtat per als antics esclaus. Immediatament després de la Guerra Civil, les legislatures dels estats sudistes, temoroses de la manera com els antics esclaus poguessin exercir el seu dret al vot i també desitjosos per rescatar el que poguessin del seu anterior estil de vida, van tractar d’impedir que els negres votessin i van decretar "codis negres" (Black Codes) per a restringir la llibertat dels antics esclaus. Encara que els republicans "radicals'' del Congrés van tractar de protegir els drets civils dels negres i d’incorporar-los en el corrent principal de la vida d'Estats Units, els seus esforços van ser resistits pel president Andrew Johnson. Johnson, un sudista que havia romàs lleial a la Unió durant la Guerra Civil i prestat servei com vicepresident republicà, va assumir la presidència al ser assassinat Abraham Lincoln.

Al març de 1868, la Càmera de Representants va respondre a l’oposició de Johnson per a  adoptar solucions radicals intentant rellevar-lo del seu lloc. Els càrrecs que se li imputaven mancaven de fonament, i el Senat va votar en contra d’una moció per a declarar-lo culpable. En opinió de molts, Johnson havia estat massa indulgent amb els antics confederats, però en el seu descàrrec cal dir que va constituir una important victòria per a un principi fonamental del govern nord-americà. Aquest principi és la separació de poders entre les branques legislativa, executiva i judicial del govern. El descàrrec de Johnson va ajudar a conservar el delicat equilibri del poder entre el president i el Congrés.

No obstant això, aquest últim va poder prosseguir amb el seu programa de "reconstrucció" o reforma, dels estats del sud, ocupats després de la guerra per l’exèrcit del nord. Pel 1870, els estats del sud eren governats per grups de negres, blancs amatents a cooperar, i homes del nord trasplantats. Molts negres del sud van ser triats per a ocupar càrrecs en les legislatures estatals i en el Congrés. Encara que existia certa corrupció en aquests governs estatals "reconstruïts", va ser important el que van fer per millorar l’educació, impulsar els serveis socials i protegir els drets civils.

La Reconstrucció va ser amargament ressentida per la major part dels blancs del sud, alguns dels quals van formar el Ku Klux Klan (constituït el 1866), societat secreta violenta que esperava protegir els interessos i avantatges dels blancs terroritzant als negres i impedint-los assolir progressos socials. Pel 1872 el govern federal havia suprimit al Klan, però els demòcrates blancs seguien recorrent a la violència i al temor per a reconquistar el control dels seus governs estatals. La Reconstrucció va arribar a la seva fi en 1877, quan en tots els estats sudistes es van ratificar constitucions noves i les tropes federals en la seva totalitat van ser retirades de la regió.

Malgrat les garanties constitucionals, els negres del sud eren ara "ciutadans de segona classe"; és a dir, estaven subordinats als blancs tot i que gaudien de certs drets civils. En alguns estats del sud, els negres podien votar i ocupar llocs d’importància. Hi havia segregació racial en escoles i hospitals, però els trens, parcs i altres instal·lacions públiques encara podien ser usades, en general, per persones d’una i d’altra raça.

Cap a finals de segle XIX, aquest sistema de segregació i opressió dels negres es va tornar molt més rígid. En el cas de Plessy contra Ferguson, el 1896, la Cort Suprema d'Estats Units va determinar que la Constitució permetia instal·lacions i serveis separats per a les dues races, sempre que aquestes instal·lacions i serveis fossin iguals. Sense més tardança, les legislatures dels estats del sud van destinar als negres instal·lacions separades, però desiguals. Les lleis van posar en vigor una estricta segregació en el transport públic, els teatres, els esports i fins i tot en els ascensors i cementiris. La majoria dels negres i molts blancs pobres van perdre el dret de vot degut al fet que no tenien recursos suficients per a pagar els impostos que havien estat decretats per a excloure’ls de la participació política, i que no sabien llegir ni escriure. Els negres que eren acusats de delictes menors se’ls sentenciava a treballs forçats i algunes vegades eren assetjats per torbes violentes. La majoria dels negres del sud, a causa de la seva pobresa i ignorància, seguien llaurant les terres com agricultors arrendataris. Encara que legalment eren lliures, vivien i eren tractats com esclaus.


4.3. La conquesta de l’oest.
En els anys següents a la Guerra Civil, a partir de 1865, els nord-americans colonitzaren la meitat de la regió occidental d'Estats Units. Els miners que buscaven or i plata es van traslladar a la regió de les Muntanyes Rocoses. Els pagesos, inclosos molts immigrants alemanys i escandinaus, es van establir a Minnesota i en les dues Dakotas. En les planures de Texas i en altres estats occidentals pasturaven immensos ramats de bestiar boví, manejats per genets contractats (vaquers) que van passar a ser els personatges més cèlebres i romàntics de la cultura d'Estats Units. La majoria d’aquests genets havien estat soldats o esclaus sudistes, que s’havien desplaçat a l’oest després de la derrota del sud. El vaquer era l’heroi dels Estats Units: treballava llargues hores en les vastes planes en canvi d’un salari baix. No era tan violent com el va representar després el cinema modern.

Els colonitzadors i l’exèrcit d'Estats Units van sostenir batalles freqüents amb els indis, les terres dels quals estaven sent envaïdes pel corrent de colonitzadors blancs. Els blancs van treure als indis de les seves terres i van acabar amb gairebé tots els búfals, que eren la font principal d’aliment  per a les tribus de les Grans Planures.


[1] BOSCH, AURORA (2005): Historia de Estados Unidos 1776-1945. Pàg. 94. Barcelona: Crítica.
[2] BOSCH, AURORA (2005): Historia de Estados Unidos 1776-1945. Pàg. 179-180. Barcelona: Crítica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada