Seguidors

dissabte, 1 d’abril del 2017

L'ISLAM (6): EL CONCEPTE DE GIHAD. FORMES I CONTROVÈRSIES.



El concepte de gihad és de constant i rabiosa actualitat. Molt sovint no és del tot conegut per la població del món occidental i a voltes està mal utilitzada pels mitjans de comunicació[1]. Tanmateix  perquè també té una pluralitat de sentits els quals, tant tenen a veure amb l’individu com amb la col·lectivitat, amb continguts tant espirituals com sociopolítics. Val a dir que, alhora, també és un concepte complicat donat que hi ha una forta diversitat interpretativa i que cap figura de la jerarquia religiosa islàmica explicita el seu significat i sentit concret. Tot plegat, fa que el terme  s’associï al terrorisme islamista. Però què és realment el gihad? Com cal interpretar-lo?

La majoria d’estudiosos del concepte, musulmans o no, estan d’acord en que gihad, dins el context de l’islam clàssic, significa literalment “esforç”. I a la vegada distingeixen dues formes d’esforç o de gihad, fet que el públic en general, ens atrevim a dir, només en coneix la relacionada amb l’acció bèl·lica.

Així, hi ha el gihad gran, que fa referència a la tenacitat per vèncer les passions interiors i les temptacions del món. En aquest sentit, l’intel·lectual musulmà Tariq Ramadan ho defineix com la constant lluita interior de l’home –per tant, personal i espiritual-  en la cerca de l’equilibri entre el bé i el mal: “... Él hombre lucha diariamente contra las fuerzas más negativas de su ser. Ese esfuerzo y lucha contra sus inclinaciones internas es la traducción (literal y figurada) más apropiada para la palabra “yihad”...”[2]. Tot i així, com bé apunta Luz Gomez, arabista i especialista en estudis àrabs, el gihad també és un afany per a “...instaurar en la tierra la palabra de Dios, el islam, combatiendo si es preciso...”[3]: és el que es coneix com a gihad petit. Amb tot, per Tariq Ramadan, des d’un plantejament del musulmà que viu a Europa, intenta apaivagar aquesta vessant quan ens diu que: “...En el mensaje del Islam, todo llama a la paz y la coexistencia entre los hombres y las naciones…”[4]. Per a l’historiador Diego Melo, els dos gihads poden categoritzar-se com: “...En la doctrina islámica, el mundo se divide en dos ámbitos antagónicos: la casa del Islam ―Dar al Islam―, que es donde habita la Umma ―la comunidad organizada política y religiosamente― que se rige por la Shari'a y que es gobernada por príncipes musulmanes. La otra, […], es la denominada Casa de la Guerra ―Dar al Harb―, espacio donde debe llevarse a cabo la conversión de todos los infieles que en ella habitan. Es allí donde se manifiesta una labor expansiva pero justificada en la defensa de la religión y es allí, también, donde aparece la dimensión física del Yihad…”[5].

Segons l’historiador Diego Melo, el gihad petit, s’ha d’emmarcar en el context de l’inici de l’expansió de l’islam al segle VII i implica la lluita o guerra legal per defensar i instaurar l’islam al món però no de forma violenta ni indiscriminada, si no tot el contrari, només si aquest es troba en situació d’amenaça o perill. Així s’expressa la Sura II, aleia 190 de l’Alcorà: “...Combatid por Dios contra quienes combaten contra vosotros, pero no os excedáis, Dios no ama a quienes se excedent...”[6].

Fet i fet, doncs, el gihad és un deure individual o col·lectiu? Diego Melo proposa revisar el concepte clàssic de gihad, aquell que es va desenvolupar entre els segles VIII i XIII i que, Sufyan-al-Thawri, erudit i jurista, va definir l’any 713 com “...el esfuerzo en el camino de Dios...”[7]. Així, analitzant l’obligació de qui ha de participar en el gihad, quin és el seu àmbit d’acció i quins aspectes s’involucren, el professor Melo planteja que el gihad és un deure col·lectiu que pren força i es consolida amb l’adveniment dels turcs, la fi de les peregrinacions a Terra Santa i el desenvolupament de les croades, és a dir, una vegada superada l’Edat Mitjana. És aleshores quan s’inicia el distanciament entre occident i l’orient musulmà.

Amb tot, Shmuel Bar, israelià, i des de la perspectiva de l’analista en seguretat nacional, ens recorda a Las fuentes religiosas del terrorismo islàmico, que els pitjors i més sanguinaris atacs terroristes recents han estat perpetrats en nom de l’islam. Per tant és planteja la necessitar de tenir una estratègia per combatre el terrorisme. Per a ell, a banda de motivacions socials i econòmiques, que van néixer a la Índia i al món àrab en època de domini britànic, hi ha una motivació política (i ideològica) dels líders terroristes. Per a Bar: “...tratar en exclusiva el terrorismo islámico como la consecuencia de factores políticos y socioeconómicos no haría justicia a la significación de la cultura religiosa en la cual se arraiga y se consolida este fenómeno...”[8]. I en aquesta motivació politico-ideològica, el factor religiós, com a cosmovisió del món i de l’home és determinant. Considera, doncs, que sobre el deure del gihad : “...- si se toma seriamente - sería un imperativo religioso como los otros cinco pilares del Islam (la declaración de la creencia o shahadah, rezo, ayuno, caridad, y hajj). Se convierte en pilar de hecho (y para alguno, un pilar “de iure”) y así un musulmán que no lo cumpliese tendría como recompensa el infierno...”[9]. Fet i fet, per a ell: “...La política de radicalización del islamismo ha creado una mentalidad de “bello ergo sum” (combato luego existo), así que los líderes islamistas están en una necesidad constante de proclamar el yihad para mantener su liderazgo. Los ataques a los Estados Unidos dieron a luz a una segunda oleada de muyahidin [combatientes en el yihad] que deseaban emular a sus héroes...”[10]

Comptat i debatut, certament la nostra visió occidental de l’islam va canviar 11-S de 2001. La distorsió del mot gihad i el seu abús malèfic va arribar juntament amb el fanatisme, el radicalisme i el fonamentalisme. Els terroristes, dirigits per Osama Bin Laden, creien que l’islam estava seriosament amenaçat. L’aparició d’Estat Islàmic no ha fet altre cosa que agreujar aquesta visió. Tot plegat s’ha retrocedit a l’època de les Croades i és contribueix a pensar en l’ideal de l’infidel que lluità només en nom de la seva fe i amb l’espasa a la mà o la bomba enganxada al pit.

Ras i curt, el gihad és un concepte controvertit i que admet múltiples lectures i interpretacions. Potser els que primer haurien d’aclarir-ho definitivament són els propis musulmans. Però a banda de les creences religioses, no podem oblidar com s’apliquen i es porten a la pràctica. La idea de l’esforç personal el signaria qualsevol ésser humà. Però si aquest esforç esdevé acte terrorista ja no té cap sentit d’espiritualitat individual.



[1] Fins i tot a nivell ortogràfic hi ha un cert confusionisme. Recordem el que ens diu el TERMCAT:
“...El terme normatiu recollit en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és gihad. Es tracta de l’adaptació al català del terme àrab جهاد , ‘esforç’, ‘lluita’. Igual que en àrab, en català en fem un substantiu masculí. Es tracta d’un terme que es pot referir a dos conceptes: d’una banda, l’esforç de superació i de resistència que fan els musulmans contra el mal, tant en l’àmbit individual com dins de la comunitat; i de l’altra, la guerra encaminada a l’expansió i a la defensa de l’islam...”
[2] RAMADAN, T.: Islam, Occidente y los desafíos de la modernidad. La llamada al Yihad. Leicester: La fundación islámica, 2001, pàgs. 59-69. Material en PDF
[3] GOMEZ GARCIA, L. (2009). Diccionario de islam e islamismo. Madrid: Ed. Espasa. Sv “Yihad”, pàgs. 361-365. Material en Word.
[4] RAMADAN, T.: Islam, Occidente y los desafíos de la modernidad. La llamada al Yihad. Leicester: La fundación islámica, 2001, pàgs. 59-69. Material en PDF
[5] MELO, D.: “El concepto Yihad en el Islam clásico y sus etapas de aplicación” [en línia] en Temas Medievales, v. 13, nº 1, ene-dic. 2005. Disponible a:
[6] Ibídem.
[7] Ibídem.
[8] BAR, S.: “The Religious Sources of Islamic Terrorism” a Policy Review, Jun/Jul 2004, 123, pàgs  27-37. Material en PDF.
[9] Ibídem.
[10] Ibídem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada