Seguidors

dijous, 1 de juny del 2017

OLIVIER, Roy


"GENEALOGÍA DEL ISLAMISMO”


ISLAM

Edicions Bellaterra / Biblioteca del Islam Contemporáneo / Pàgines: 159 / ISBN 84-7290-082-7 / Edició: 1996.


Pocs moviments actuals han estat tan estigmatitzats per Occident com l’islamisme. Els clixés, estereotips i tòpics d’Occident vers l’islamisme han anat des de considerar-lo simplement com un element desestabilitzador, o com un moviment quasi feudal que no ha arribat a la modernitat, fins a constatar que és una autèntica amenaça, assassina i salvatge. Molt probablement el nus de la qüestió l’hauríem de cercar en la idea que Occident sempre ha considerat que existeix una única modernitat (la nostra) i una única forma d’accedir a ella. Molt probablement l’islam ha posat en dubte els valors de la modernitat occidental i una de les conseqüències sigui l’islamisme.


Olivier Roy és un investigador francès, especialista en estudis islàmics des de molt abans dels atemptats de l’11 de setembre de 2011. Genealogia del islamismo és un dels seus llibres principals. En ell Roy fa una síntesi dels orígens intel·lectuals, els principis teòrics, les bases socials, les organitzacions, les estratègies, les relacions i àmbits d’actuació de l’islamisme. I en tot moment constata la diversitat, les tendències i les limitacions del moviment. Publicat el 1995 és, per tant, una mica antic pel que fa a l’evolució fulgurant i canviant que ha tingut l’islamisme.

Roy intenta mostrar l’islamisme com un moviment de caràcter eminentment polític, sorgit del xoc amb la modernitat i que no tan sols representa una adaptació a aquesta modernitat, sinó una forma d’interioritzar-la. En un moment d’exacerbació de les identitats, l’islamisme representa també una forma de reivindicar una identitat pròpia de milers de ciutadans, que sovint veuen els seus drets polítics contínuament retallats. Per tant, els principals trets de l’islamisme, en tant que moviment, serien la recerca d’una identitat pròpia arrelada i la recerca d’una representativitat efectiva. 

D’altra banda, no podem oblidar que per a molts l’islamisme representa, fins al moment, la darrera resposta dels països del tercer món i països en vies de desenvolupament, enfront del manteniment d’unes institucions polítiques i econòmiques internacionals considerades hereves de l’època colonial. En aquest sentit, l’islamisme és presentat com una representació més del tercermundisme, que busca posar de manifest les contradiccions d’occident.

Ara bé, com manifesta Oliver Roy, la crítica de l’islamisme no implica que el seu projecte sigui pertinent i conseqüent. “...Los movimientos islamistas de hoy en día son también la expresión de las segmentaciones sociales, tribales y nacionales. Su proyecto político no pasa la prueba del ejercicio del poder, como revelan los dos ejemplos, muy distintos, de Irán y Afganistán. La degeneración, por no decir la tendencia de movimientos recientes, como el GIA argelino, también refleja el debilitamiento de la ética revolucionaria, o de la ética sin más, de la nueva generación islàmica. Por último, la supresión de cualquier reflexión verdaderamente política, sustituida por un pensamiento tautológico reducido a la consigna revela una indigencia conceptual alarmante, que acompaña el paso del islamismo al neofundamentalismo, es decir, a la idea de que la única cuestión es la apalicación de la sharia...” (Roy, 1996. Pàg: 92)


Roy també constata que el fracàs polític de l’islamisme ha comportat un canvi d’estratègia en els sectors més radicalitzats i que postulen la solució violenta. La lluita contra l’enemic llunyà, culpable últim del fracàs de l’islamisme, passa a ser l’objectiu principal. També aquí podem observar les característiques pròpies de moviments tercermundistes (antiamericanisme, antioccidentalisme, manca d’autocrítica, mite de la conjura permanent, etc.) Una mostra més, doncs, del caràcter “modern” del moviment islamista.

 ANTOLOGIA D’AUTORS ISLAMISTES
L’edició d’aquest llibre, però, té un valor afegit: una antologia d’autors islamistes elaborada i traduïda per Miguel Peyró. Així, els texts d’aquests autors ens permeten conèixer de primera mà el pensament divers de l’islam polític. Veiem, doncs, algunes notes de cadascun d’ells:

¿Por qué no tuvimos una “Revolución Francesa” en el Islam? de Said Nursi.
Nursi va néixer a Turquia el 1873 i va morir el 1960. Fou un gran erudit dels texts islàmics. Durant la república, de caràcter occidental, de Mustafà Kemal Atatürk, instaurada a partir de 1923, fou perseguit durament. Desterrat a Anatòlia, va dedicar-se a ensenyar l’Islam a un petit grup d’estudiants. Entre 1930 i 1950 va escriure El tractat de la llum, al qual correspon aquest text.

La nueva yahiliya y el nuevo despertar islámico de Sayyid Qutb.
Nascut a Egipte el 1906, fou membre de Germans Musulmans. Va col·laborar amb la revolució que va enderrocar, el 1952, la monarquia del seu país. Però el nou règim del militar Nasser el va defraudar i el 1954 fou condemnat a quinze anys de treballs forçats. Finalment, el 1964, fou executat.
Els seus escrits a la presó constitueixen una primera crítica sistemàtica des de l’Islam als nous règims nacionalistes apareguts després de la descolonització. La influència de l’obra de Qutb sobre els grups islamistes actuals és innegable.    

Los valores del estado islámico de Medina de Rashid Al-Ghanushi.
Els seus escrits sobre la societat postcolonial tunisiana el van portar a la presó i l’exili. Al-Ghanushi és fundador i dirigent del grup Nahda (renaixement). I un dels més influents teòrics del denominat islam polític. El text és un article publicat l’any 1993.

Sociedad musulmana, democracia y occidente: el caso de Argelia de Anwar Haddam.
Professor de física a la Universitat d’Alger, a les primeres eleccions pluripartidistes d’Algèria, el 1991, va ser elegit diputat pel FIS.
El text és una ponència redactada l’any 1995 i publicada en diferents mitjans de comunicació del món àrab.

La recuperación del Islam de Hasan Turabi
Ministre d’Assumptes Exteriors del seu país, el Sudan, també va crear i presideix el Congrés Popular Àrab Islàmic, el qual reuneix a moviments islàmics de diversos països del Tercer Món.
El text és la versió publicada d’una conferència que va realitzar a Nova Delhi l’any 1994.

La mujer en el Islam d’Aisha Lamu
És investigadora de la Lliga Mundial Musulmana. L’aparició de la Lliga Mundial Musulmana (o Islàmica) té les seves arrels després de l'abolició del califat el 1918 amb la caiguda de l'Imperi otomà. Atès que el califa exercia com a cap de l'Islam (sunnita) i successor del profeta Muhàmmad, l'islam va quedar acèfal i sense un lideratge global, fins que erudits musulmans de 22 països van fundar la Lliga Islàmica el 1962 a La Meca, Aràbia Saudita, encapçalada per Fàysal ibn Abd-al-Aziz, com a contrapunt al panarabisme de Gamal Abdel Nasser.
Les privilegiades relacions de l’estat saudita amb les grans potències occidentals ha permès que les publicacions de la Lliga Mundial Musulmana obtinguin una extraordinària difusió a Occident. De fet, molt sovint, són presentades com la “posició de tot l’islam”. Així va succeir amb la Conferència sobre la Dona de Pequín. L’article d’Aisha Lamu, publicat el 1995, s’ha de situar en el context d’aquesta conferència. 

Sobre el “fundamentalismo” islámico d’Ahmad Sakr
Sark va escriure aquest article el 1993. És la visió que tenen els musulmans (o tenien el 1993) sobre si mateixos, davant la imatge dels mitjans de comunicació occidentals.


A continuació us deixo alguns enllaços, en els quals també trobareu més bibliografia, per conèixer millor l’islam polític:


Actualitzat a: 05/12/2022

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada