L’estat actual dels
estudis sobre la Il·lustració[i]
ja no posa en dubte la seva diversitat, pluralitat de matisos, diferents ritmes
i localitzacions. En un sentit ampli la podríem definir com un fenomen cultural
en el qual es creà un nou marc d’idees sobre l’home, la societat i la natura.
Amb la racionalitat com a instrument, posà en dubte els conceptes existents,
molt enquistats, sobre la visió tradicional del mon, dominada especialment pel
cristianisme. Fet i fet, podríem afirmar que aquest nou marc establí una manera
moderna de pensar la societat.
Així, els
il·lustrats creien que la conducta humana s’havia de regir per les normes de la
raó i les relacions socials havien de tenir com a base la llibertat, la
tolerància i la igualtat. Eren optimistes i confiaven en la capacitat humana
per progressar i ser feliços. Consideraven que els éssers humans naixien
lliures i iguals en drets i que a través de la raó -mitjançant l’educació- era com es podia assolir la veritat.
COSMOPOLITISME I
EUROCENTRISME
És amb aquesta nova
manera de pensar i amb aquestes idees que podríem considerar als il·lustrats
com a cosmopolites, com a ciutadans
del mon, on per damunt de tot, defensaven els interessos de la humanitat i de
la raó. Una mostra d’aquesta actitud són les intencions de Diderot i d’Alembert de
donar un caràcter universalista a Encyclopédie i
així poder reunir tot el coneixement humà de l’època.
Per altra banda, en
quan a la seva ubicació geogràfica i els seus actors principals, cal constatar
la seva naturalesa europea o
eurocèntrica. La Il·lustració
començà a Anglaterra amb l’empirisme de Locke i de Hume i el deisme, idees que, amb
l’esperit científic de Newton
i de la revolució científica, es divulguen per la mateixa època a França
gràcies a la feina que portaren a terme els que s’anomenen a si mateixos philosophes o
lliurepensadors. A Alemanya l’Aufkärung arribà
amb cert retard i es converteix en un procés de difusió de les idees angleses i
franceses, l’efecte immediat del qual és la crítica als valors defensats pel
feudalisme, convertint-se en despotisme il·lustrat, en l’aspecte polític i, en
el filosòfic, en crítica de la raó, és a dir, aquella forma de raó que no es
fonamentava ni en la revelació ni en les idees innates, sinó en l'experiència i
els resultats de les ciències, i no buscava sacralitzar el que és natural i
profà. En altres països, al sud i a l’est d’Europa, Espanya, Portugal i Itàlia,
per exemple, la difusió i el ressò de les idees il·lustrades va ser menor.
Així, el conjunt d’idees il·lustrades es diversificà en cada país d’Europa
segons la circumstància filosòfica, política, social i econòmica.
SENSE
IMPLICACIONS REVOLUCIONARIES
Tot i el radicalisme
laic, les idees dels philosophes no
posaven excessivament en dubte l’estructura tradicional en la que vivien. La
majoria d’aquests pertanyia als rangs socials més alts de la societat; molts
eren nobles i d’altres procedien de l’alta burgesia o d’entorns professionals.
Pertanyien, doncs, a una elit culta, a voltes refinada, acomodada i moltes
vegades adinerada.
Per altra banda,
l’estructura tradicional de la societat de l’Europa del XVIII es basava
principalment en la propietat de la terra i en els bens immobles. A la França de l’època encara
eren vigents els drets feudals sobre la terra i a Rússia la servitud era norma
per a la gran població pagesa. Eren molt pocs, doncs, els il·lustrats
interessats en una major implicació de la gran massa de la població en el
govern de la societat; com a molt es mostraven partidaris d’un sistema similar
al d’Anglaterra on el poder polític s’havia ampliat a les classes més actives
comercialment i a l’alta burgesia terratinent.
Fet i fet, la Il·lustració va difondre
conceptes com el d’igualtat, democràcia (limitada), emancipació i progrés, però
dintre de l’ordre social establert i sense implicacions revolucionaries.
EL PAPER SOCIAL I
CULTURAL DE LA DONA
A la França del segle XVIII la
influència de les dones a la cort era força important. Aquesta influència també
florí fora de la cort, i en concret, en els anomenats “salons”, molts d’ells
patrocinats per dones. Aquest fenomen dels salons s’escampà per les principals
capitals europees i va permetre, tant a homes com dones (salonières), una mobilitat social que no existia en cap altre lloc.
Així, el saló reunia a nobles, burgesos i intel·lectuals i permetia que algunes
dones milloressin el seu estatus social per mitjà del matrimoni i les
influències. Tanmateix, les característiques d’aquests salons eren la conversa
racional, la sociabilitat entre homes i dones i el gaudi dels plaers d’aquest
món, aspectes, per altra banda, distintius de la Il·lustració.
Però de la mateixa
manera que no hi ha dones al Renaixement o en la Revolució Científica,
tampoc n’hi ha a la Il·lustració.
I no n’hi ha perquè el pensadors il·lustrats seguien mantenint una visió i
mentalitat tradicional respecta a la
dona. En contra de la seva racionalitat i lluita per diversos drets, en relació
a la dona, seguiren pensant que era inferior a l’home.
Tot amb tot, cal
recordar també que “La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà”, de
1789, no feia cap referència clara, explícita i contundent sobre la dona. Quan
es parlava de drets legals i de responsabilitats és pensava en l’home i molt
pocs defensaven la igualtat legal entre sexes. Va ser Olympe de Gouges, el
1791, que va escriure “La
Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana”, qui va obrir el debat
de l’oblit de les dones i dels seus drets en el si de la revolució.
Tanmateix el 1793,
també a França i al bell mig del període del Terror, l’activitat política
femenina fou il·legalitzada per “l’excessiva influència que exercien”.
[i] Veure el llibre de Gonçal Mayos: La
Il·lustració
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada