Seguidors

diumenge, 16 d’abril del 2017

L’ISLAM (7): EL CONFLICTE ÀRAB-ISRAELIÀ. CRÒNICA DEL PROCÈS DE PAU



El conflicte àrab-israelià (i Palestina) sembla formar part de l’ADN de jueus i àrabs. La conflictivitat és eterna, constant i sagnant. Però la guerra del Golf de 1990-1991 va canviar la situació geoestratègica de la zona i dels actors implicats. Efectivament, tal com assenyala Antoni Segura: “...La guerra havia deixat constància de la decadència soviètica i de la supremacia militar i del liderat mundial dels EUA. Al mateix temps, l’aliança dels règims àrabs i les potències occidentals i la no-intervenció directa d’Israel en el conflicte havien preparat el camí per a una posterior negociació entre àrabs i jueus en què fos possible intercanviar pau per territoris...”[1]. És, doncs, en aquest context que s’iniciaren tot un seguit d’iniciatives, reunions i negociacions conegudes com a procés de pau israelià-àrab-palestí, tal com l’anomena Isaías Barreñada[2].


CRONOLOGIA DEL PROCÈS DE PAU: CRONOLOGIA D’UN FRACÀS?
El procés va començar a finals d’octubre de 1991 amb la Conferència de la Pau a Madrid. Amb el patronatge d’Estat Units, i simptomàticament no de l’ONU, hi participaren el Líban, Síria, Israel, Egipte i una delegació palestí-jordana. Amb el plantejament de “pau per territoris”, les negociacions s’iniciaren a dos nivells “...en el plano bilateral entre Israel y cada uno de sus vecinos árabes para encontrar arreglos a sus diferencias concretas, y en el plano multilateral implicando a todos los actores y para abordar temas de interés común a todos (control de armas, cooperación económica, gestión del agua, refugiados)...”[3]. La dispersió de reunions i la metodologia dels dos nivells comentada, comportaren que les negociacions no generaren cap acord concret. Alhora, la no inclusió de l’ ONU en la conferència també comportà una correlació de forces desigual i l’absència d’un marc legal de referència.

Tot i així, amb interrupcions i avenços, les negociacions prosseguiren fins a arribar al que es coneix com a Acords d’Oslo.  En aquests acords, signats al setembre de 1993, els palestins van reconèixer l'Estat d'Israel i els israelians van reconèixer l'Autoritat Nacional Palestina (ANP). A més es preveia un replegament d'Israel i l'establiment d'un Estat Palestí. En aquest sentit, es contemplava retornar als palestins la major part del territori ocupat el 1967, en la Guerra dels Sis Dies. No obstant això, Israel mantenia la seva sobirania sobre un gran nombre d'assentaments jueus dispersats per aquest territori i habitats majoritàriament per sionistes. D'altra banda, els conflictes per la sobirania de Jerusalem (que tots dos reclamaven com a capital dels seus estats) seguia sense ser resolta. Amb tot, l'Autoritat Nacional Palestina va acceptar el tractat.

Per Isaías Barreñada, ja citat, la metodologia del procés (la seva gradualitat, donat que s’establia un període de cinc anys per portar a terme els acords), la desigualtat de forces dels diferents actors negociadors, les seves diferències i reticències, i el paper d’Estats Units sempre com a suport financer d’Israel, constataren la crisi també d’aquests acords. Israel va continuar l'establiment il·legal de colons jueus en els territoris que haurien d'haver estat retornats, mentre que les diferents organitzacions armades palestines van continuar amb els seus atacs terroristes contra la població civil israeliana.

Més pessimista és l’opinió d’Amy Isseroff. Tot citant a Amos Oz ens diu: “...Penso que als acords d’Oslo no se’ls va donar ni tan sols un dia de gràcia. Immediatament després de signar-los, [...], una de les parts estava preparant l a Jihad i el “rentat de cervell” per dur-la a terme, mentre que l’altra part ja planejava els assentaments. De tota manera no és que Oslo fracassés, és que ni tan sols es va arribar a intentar...”[4]. Per a Isseroff el procés de pau va fracassar perquè es va produir un conflicte d’objectius: “... els palestins i els israelians tenien objectius nacionals incompatibles amb l’existència d’ambdós costats com a poblacions lliures, i amb pau...”[5].

Tot amb tot, i sense acabar de concretar els Acords d’Oslo, el govern laborista israelià plantejà una nova cimera amb els palestins, provocada per la intenció d’Arafat de declarar unilateralment la independència de Palestina (vist el fracàs i la congelació del marc d’Oslo), amb el suport incondicional del president d’Estats Units, Bill Clinton. Coneguda com a Cimera de Camp David II, es va celebrar durant l’estiu de l’any 2000.  El primer ministre israelià, Ehud Barak, va oferir, al líder palestí Yasser Arafat, quasi el 95% de Cisjordània i la Franja de Gaza. També que el territori dels assentaments jueus a Cisjordània fos cedit a Israel. A més va proposar  un control temporal israelià, però de forma indefinida, d’un 10% del territori de Cisjordània. La resta de l'àrea estaria sota control palestí, encara que algunes zones es trencarien per les carreteres de circumval·lació i llocs de control israelians. Arafat va rebutjar la proposta.

Per Shlomo Ben Ami, el procés de pau que va de la Conferència de Madrid a Camp David II fou un procés fantasma: no existí. I afegeix: “...El proceso fue víctima de la incapacidad de las partes de cerrar la brecha entre lo que era politicament factible para ellas y lo que se necasitaba para un acuerdo...”[6] . Però un altre punt de vista el trobem a Julia Hoppstock. Des de la seva perspectiva de les teories de la negociació pretén, mitjançant l’establiment d’un seguit de variables (dilema de la seguretat, la separació de poblacions en conflicte,  la intervenció d’una tercera part, etc), predir i explicar el resultat de les negociacions. Així, des d’una anàlisi que pot semblar objectiva i que, sota el meu parer, és simplement asèptica i mecanicista, compara els resultats de les negociacions dels Acords d’Oslo i de Camp David II.  Per a Julia Hoppstock: “...Dado que en Oslo se firmó una Declaración de Principios, dicha negociación puede considerarse como un éxito. En cambio, Camp David II resultó ser un fracaso, debido a que, si bien se iniciaron las negociaciones, no se pudo pasar a una segunda etapa de arribo un tratado de paz...”[7]. Ras i curt, si se signa un document, hi ha pau, si no se signe res no n’hi ha.

Les converses de Taba de gener del 2001 tornaran a donar una certa embranzida al procés. Les postures de les dues bandes semblaren acostar-se. Però un cop més, la política interna d’Israel trastocà la situació.  A principis de febrer, Ariel Sharon, líder de la dreta nacionalista, guanyava les eleccions directes a primer ministre, en aconseguir el suport de diferents sectors israelians crítics amb Barak. En els mesos següents el nou govern d'unitat nacional (amb una substancial participació laborista) optaria per les polítiques de força, alimentant l'espiral de violència, i bloquejaria tota possibilitat de reprendre les negociacions. La violència de les dues bandes tornava a guanyar.

Un nou intent es va produir amb la Iniciativa de Pau Àrab, proposada pel príncep hereu Abdullah d'Aràbia Saudita. Fou publicada el 28 de març de 2002, a la Cimera de Beirut, i també referendada a la Cimera de Riad del 2007. A diferència del Full de Ruta per a la Pau, intentava ser una "solució final" sobre les fronteres. S'oferia la plena normalització de les relacions amb Israel, a canvi de la retirada de les seves forces de tots els territoris ocupats (inclòs el Golan), a reconèixer un estat palestí independent, amb Jerusalem Oriental com la seva capital, a Cisjordània i la Franja de Gaza, així com una "solució justa" per als refugiats palestins. Evidentment, tocava totes les línies vermelles del nou govern israelià.

Una nova iniciativa fou formulada, el 30 d'abril de 2003, pels Estats Units, la Unió Europea, Rússia i les Nacions Unides. Aquesta iniciativa, el Full de Ruta per a la Pau, pretenia acabar amb el conflicte entre Israel i Palestina, amb un procés per fases, i crear un Estat palestí independent[8] i sobirà tenint com a termini màxim l'any 2005. La iniciativa no va arribar més enllà de la primera fase, que advocava per un lligam en la construcció d'assentaments israelians i el cessament de la violència entre israelians i palestins, cap dels quals es va aconseguir.

La Conferència d'Annapolis, realitzada el 27 de novembre de 2007 i amb el lideratge de George W. Bush, va comptar amb la presència del Primer Ministre d'Israel Ehud Olmert i el president de l'Autoritat Nacional Palestina Mahmud Abbas. També hi van assistir representants de la Xina, Rússia, les Nacions Unides, la Unió Europea i la Lliga Àrab. Es va establir un nou full de ruta que hauria de concloure amb un acord abans d'acabar 2008. El president George Walker Bush va inaugurar la conferència amb un discurs on es defensava la solució d'establir dos estats a la zona en conflicte. Mahmud Abbas va demanar que el nou estat palestí inclogués els territoris de Gaza i Cisjordània i que s'abordés la qüestió dels refugiats, dels subministraments (especialment l'aigua) i l'estatus de Jerusalem en el nou mapa polític. Ehud Olmert va declarar-se disposat a cedir parts de Jerusalem per garantir la seguretat del procés de pau. La conferència, però, no va poder implementar els seus objectius.

LA DICOTOMIA D’UN ESTAT O DOS ESTATS
Fet i fet, aquestes darreres iniciatives, el Full de Ruta per a la Pau, la Iniciativa de Pau Àrab i la Conferència d’Annapolis, posaven sobre la taula la resolució del conflicte mitjançat dos estats: per una banda Israel i per l’altra Palestina. Sobre aquesta opció, el debat és obert i controvertit. Per exemple, per Hussein Agha i Robert Malley, la mateixa alternativa dels dos estats és dubtosa per la senzilla raó que tots els intents anteriors també havien fracassat. I són del parer de què aquesta tampoc podrà resoldre res. Per a ells: “...the fundamental question is not about the details of an apparently practical solution. It is an existential struggle between two worldviews...”[9]. Són, doncs, les cosmovisions confrontades dels dos pobles les que neutralitzen la proposta dels dos estats. En canvi, dins del mateix Israel hi ha un corrent d’opinió que hi estaria a favor. Per exemple, per Uri Avnery, antic combatent d’Irgun i exdiputat i ara impulsor de l'organització pacifista Gush Shalom, la proposta dels dos estats seria la solució més pràctica. A més, diu: “...Hoy existe, entre Estados Unidos, Rusia, Europa, la opinión pública israelí, la opinión pública árabe y la Liga Árabe, un consenso acerca de que se trata de la única solución realista. Hay que ser conscientes de la plena importancia de este hecho...”[10].

També és controvertida i intensament debatuda la proposta d’un estat: l’anomenada solució uniestatal (un únic estat per a Israel i Palestina). El mateix Uri Avney hi està en contra. Per a ell és fruit de la desesperació i no és moral; els seus arguments són contundents: “...La tendencia en todo el mundo no es hacia la creación de nuevo estados multinacionales, sino hacia la descomposición estatal en componentes nacionales. No existe ningún ejemplo de dos naciones diferentes que decidan por voluntad propia convivir juntas en un solo Estado ni de un Estado nacional binacional o multinacional, [...]. Es una completa ilusión esperar que tras 120 años de conflicto, cuando ya ha nacido la quinta generación, dos pueblos puedan pasar de la guerra total a la paz total en un Estado común, renunciando a toda aspiración de independencia...”[11]. Però hi ha qui pensa que és una idea que cal treballar, com per exemple, per a José Abu-Tarbush.  Per aquest professor de Sociologia, la qüestió està en els mateixos  palestins i israelians. Així, cal que contraposin guanys i beneficis o: “...colaboran pagando peaje (renuncia al nacionalismo o estatalidad étnica), pero obtienen mayores beneficios que si aplican una estrategia defraudadora en la que ambos tienen mucho más que perder (libertad, estabilidad y seguridad)...”[12].
 
 ARRIBARÀ LA PAU?
Comptat i debatut, a la vista de la història dels darrers seixanta anys i de com ha anat el procés de pau, és difícil ser optimista per confirmar que la pau arribarà aviat a la zona. Molt probablement la solució dels dos estats seria l’opció, més correcta, pràctica i plausible. Però Israelians i palestins han demostrat que no estan preparats per fer les concessions necessàries per arribar a un compromís raonable. A més, el conflicte no només enfronta dos pobles, sinó que també els divideix. Entre els palestins hi ha diverses diferències: Al-Fatah (nacionalisme laic), Hamàs (nacionalisme islamista) i entremig l’Autoritat Nacional Palestina. Tanmateix Israel no és una democràcia: un estat que basa la seva estratègia en l’ocupació militar no ho és. I l’aparició d’altres conflictes regionals i l’extensió dels mateixos tampoc contribueixen a millorar el clima d’entesa. De moment, segueixen havent-hi morts i refugiats. I més negociacions, cimeres, reunions, conferències de pau... sense èxit.


[1] SEGURA I MAS, A.: El món araboislàmic actual I. Material UOC en PDF. Pàg. 12
[2] BARREÑADA, I.: "El Proceso de paz, historia de un fracaso anunciado" [en línia]. A CSCA web. Pàg. 1
[darrera consulta: 15-11-2016]
[3] Ibídem. Pàg. 1
[4] ISSEROFF, A.:The Peace Process is Dead, Long Life to Peace Process. MidEast Web Opinion Forum, January, 17 2003.
[darrera consulta: 15-11-2016]
[5] Ibídem. Pàg. 16
[6] BEN AMI, S.: "El proceso fantasma de paz en Oriente Próximo". El País, 9/08/2010. Pàg 1
[7] HOPPSTOCK, J.: "El éxito de Oslo vs. el fracaso de Camp David II: un estudio a partir de las teorías de negociación" [ponència]. A SAAP, Sociedad Argentina de Anàlisis Político. Pàg. 2
[darrera consulta: 18-11-2016]
[8] Per primera vegada recollit en un document signat per totes parts. Oslo no ho contemplava inicialment i per als israelians -o per a un bon sector- la idea inicial no era justament aquesta. El problema del Full de ruta són les fases. Encara som a la primera, centrada gairebé exclusivament en la qüestió de la seguretat.
[9] AGHA, H.; MALLEY, R.. "The Two-State Solution Doesn't Solve Anything". The New York Times, 11/08/2009. Pàg 3.
[darrera consulta: 18-11-2016]
[10] AVNERY, U.: "Un estado no es la solución". Vanguardia Dossier, núm 25. octubre-diciembre 2007, pàgs. 30-32. Pàg.3
[darrera consulta: 19-11-2016]
[11] Ibídem. Pàg. 2
[12] ABU-TARBUSH, J.: "¿Hay sitio para Palestina? Opciones frente a los dos estados. Política exterior , vol. 22, núm. 123, 2008, pàgs. 183-188. Pàg 4
[darrera consulta: 19-11-2016]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada