Seguidors

diumenge, 20 de gener del 2013

LITERATURA MEDIEVAL II: HERÈNCIA I TRADICIÓ



El segle XII és, segons l’historiografia germànica, el principi del Spätmittelalter (edat mitjana tardana, que comprendria des del segle XII fins al XV). Es tracta doncs d’un segle frontissa entre dos èpoques (encara que, com és obvi, es tracta d’una classificació artificiosa; poc tenen a veure el segle XII i el XV...).

El segle XII va significar la fi de l’estil romànic en l’arquitectura i la hegemonia del gòtic. Pràcticament coincideix amb la presa i pèrdua de Jerusalem a mans dels creuats (1099, 1187). Tanmateix, el segle XII va conèixer la sublimació de la cavalleria (amb la fundació de l’Ordre del Temple al 1118) i la creuada contra els càtars el 1209. És el segle de màxima brillantor del gal·loromànic (el grup lingüístic format per les llengües parlades a l'antiga Gàl·lia: el gal·loromànic septentrional o llengua d'oïl, el meridional o llengua d'oc, i el francoprovençal).

El segle XII també va significar el principi de la formació d’Europa. Al llarg d’aquest segle es van anar formant les seves característiques essencials, que serien també les més problemàtiques. Poc a poc hi ha un canvi inexorable vers una civilització eminentment urbana tot i que conservant les seves característiques rurals. Si la vida era agrària i la cultura monàstica, a partir del segle XII, la vida és més urbana i culta. El paper dels bisbes (que residien a les ciutats) i el dels oficis augmenta radicalment en importància. La religiositat també es transformarà al llarg del segle XII. La humanitat de la figura de Crist i la devoció per Maria presideixen la doctrina del segle. I, finalment, també va ser un segle d’heretgies.

Des de segles anteriors, una idea havia pres cos en un seguit de clergues e intel·lectuals de l’època: la del translatio imperii que anava aparellada amb el translatio studii. Es tractava de una teoria que defensava la idea de que es donava una translació de poder i civilització de l’est cap a l’oest. D’Atenes a Roma, de Roma a París. De fet, aquesta era una teoria que tenia la utilitat de defensar la preeminència de l’Emperador davant del Papa, suposant, de fet, que el Imperi Romano-Germànic era l’hereu directe del Imperi Romà, molt més antic que el propi Papat.

Aquesta elit intel·lectual era conscient, doncs, que la seva responsabilitat principal (en l’àmbit del translatio studii) era la conservació i transmissió de coneixements i cultura. D’aquí que es refermés durant la Edat Mitja la importància de la tradició, la tramesa de l’herència rebuda. Eren conscients de que procedien d’una cultura superior que calia conservar i trametre a les pròximes generacions. D’aquí que la originalitat, tant apreciada i cercada en el Romanticisme sigui pels medievals un pecat d’orgull o d’ignorància. Mai es buscava la originalitat deliberadament (per això la profusió de Verges romàniques, quasi idèntiques entre si).

Les tradicions es transmeteren, doncs, primer, de forma oral, desprès escrites (just desprès, al segle XIII es detectaran uns canvis que afectaran la cultura i la seva transmissió amb l’evolució exponencial del nombre de llibres). L’analfabetisme era molt majoritari, on pràcticament només el clergat podia fer les funcions de lector i d’amanuense.

Mitjançant les tradicions i la còpia incansable dels còdex, que havien substituït els antics llibres de pell, els nadius del segle XII mantenien viva la flama de la cultura i el coneixement, i preparaven l’arribada del nou Imperi que hauria de substituir el Romà.

La importància que en el món medieval té la tradició contrasta amb la visió que generalment es té de l’Edat Mitja com a època fosca, com a parèntesi quasi negligible abans de la gran recuperació que va suposar el Renaixement.


En el blog L’ANAGNÒRISI podeu ampliar la informació sobre el concepte de Translatio Studii i Translatio imperii.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada