El tsunami
planetari provocat per la propagació de la Covid-19 sí que té miralls en la
història. Només cal recordar l’epidèmia de la
grip de 1918 o la pesta
negra del segle XIV. Però la Covid-19 ens ha enganxat desprevinguts i
confiats en les nostres zones de confort. De fet, el món que coneixíem després
de la Segona Guerra Mundial ha deixat de respirar.
Perquè les màscares del tecno-liberalisme
i la seva construcció global, és a dir, la globalització, han caigut. Sense
màscares s’ha corregut el teló de l'absència de consens a escala europea per
enfrontar la crisi sanitària i financera, o pactar ordenadament el tancament de
les fronteres; sense màscares, l'Organització Mundial de la Salut (OMS),
suposadament a càrrec de la salut de la planeta, ha demostrat que és un gegant
burocràtic sense incidència en la realitat; sense màscares, la cooperació
internacional ha aparegut com una ficció desesperada.
Les divergències entre nord-americans i
europeus mai han estat tan insuperables, tant com les que travessen els Estats
que componen la Unió Europea. Entre insults, incomprensió, cops baixos i
visions antagòniques, entre la preservació de la vida o la salut o la de
l'economia i les finances, els dirigents de les potències han sobresortit per
la seva incapacitat per dissenyar un horitzó.
De fet, hom ja no es pregunta cap a on va el món
sinó, més aviat, si demà hi haurà un món. Necessitem urgentment noves màscares
per protegir-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada