Fa
més de set anys que vaig escriure Què
estem construint? L’article o comentari era un intent d’anàlisi
històrica d’alguns conceptes que començaven a utilitzar, en aquells moments, els
defensors del dret a l’autodeterminació de Catalunya. També intentava explicar les
derives que prenia el concepte de nació[i]
i el nacionalisme, en general, durant el segle XIX i bona part del XX.
Tanmateix, l’article o comentari, acabava amb molts interrogants i dubtes sobre
la necessitat d’un trencament entre Catalunya i Espanya.
Durant
aquests set anys han passat moltes coses. Del dret a l’autodeterminació hem passat
al procés cap a la independència, per exemple. D’aquests set anys podríem analitzar
un munt de fenòmens. Per exemple, el per què de l’augment de l’independentisme.
O el canvi generacional de la societat catalana, gens lligada a la Transició
espanyola i a la Constitució del 1978. O el per què de l’ensorrament de CiU i
el salt endavant del PDeCAT. O el per què el PP, a Espanya, guanya tants vots...
Durant aquest set anys, però, només ha existit un únic relat: independència. El
cansament, l’avorriment, el pensament únic, entre d’altres, m’han fet està
callat.
Han
passat, doncs, moltes coses. I en voldria destacar dos o tres. Per una banda, i en un primer nivell, el del dia
a dia de la política, tant des del govern central com des del govern de la
Generalitat, han anat conformant, fabricant, configurant un enroc de postures i
una total manca de capacitat de diàleg, encara que ambdós governs diguin el
contrari. De fet, era d’esperar arribar a aquesta situació: no deixa de ser el
corol·lari de l’enfrontament entre dos nacionalismes, l’espanyol i el català,
els quals, com tot nacionalisme, només intenten imposar les seves essències, la Volkgeist ("l'esperit del poble") que definien Fichte i Herder.
Però
per altra banda, en un altre nivell, també fruit del dia a dia polític, s’han
produït dos elements que considero molt més cabdals i transcendents. El primer,
la total fragmentació de la societat catalana i, el segon, el fet de
posicionar-se, de definir-se, davant dels dos nacionalismes.
En
el primer cas, la fragmentació de la societat catalana, és evident. Les
enquestes, sondejos d’opinió, els mateixos mitjans de comunicació, els polítics
i la població en general estan absolutament dividits sobre el procés. Tanmateix
apareixen en premsa, radio, televisió i blogs, continus comentaris, opinions, i
valoracions tant a favor com en contra. Però ja no és un debat polític. És una
constant pressió per imposar una postura o altra, un nacionalisme o altre.
I
en aquest fet i en aquesta fragmentació sorgeix el segon aspecte que
apuntava: la necessitat de
posicionar-se. Els nacionalismes
espanyol i català no volen mitges tintes, volen que formis part d’una
banda. “O estàs amb mi, o estàs contra
mi”, semblen cridar. D’aquí, potser, el
silenci de molta gent. I la por a ser estigmatitzat, per una banda o per
l’altra.
Comptat
i debatut, no sortirem d’aquest laberint, d’aquest bucle sense final. Seguirem
fins a l’esgotament i fins a l’avorriment. I, finalment, hi perdérem tots,
catalans i espanyols. O ja hem perdut?
Alguns articles
relacionats:
Javier Cercas:
El
tiempo de la fúria. El País: 26/7/2017
Sergi Pàmies: Iceta
y Marsé: licencia para discrepar. La Vanguardia: 25/7/2017
Gregorio Morán: Los
medios del Movimiento Nacional. Público: 22/7/2017
Isabel Coixet: Una
visión naíf del referèndum. El País: 19/7/2017
Lluís Foix: Tras
el choque vendrà el pacto. La Vanguardia: 19/7/2017
Isabel Coixet:
La
espiral de silencio. El Español: 11/7/2017
Rafael Granero
Chulbi: ¿Traidores?
/ Traïdors? Sobre lo que ya todo está dicho... 10/7/2017
Mediapro: Las cloacas de
interior. Juliol 2017
Jordi Llovet: Independentisme
i tirania. El País: 8/6/2017
Jordi Llovet: Variacions
nacionalistes. El País: 5/5/2017
Isabel Coixet:
El
dia de las marmotes. El País: 11/9/2015
Jordi Llovet: La
política i el “gran relat”. El País: 4/11/2015
Daniel Verdú: El
viaje hacia el soberanismo. El País: 22/7/2014
Vicente Serrano y Rafael Nuñez: Derecho
a Decidir versus Democracia Radical. El País: 6/11/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada