Seguidors

diumenge, 12 de març del 2017

L'ISLAM (5): EL XIISME. SÍMBOLS I SIGNIFICACIÓ POLÍTICA I SOCIAL



Pels xiïtes, Alí va ser el primer imam; el mot “xia” significa “...conjunto de adeptos o seguidores de una causa...”[1] i per això “xia d’Alí” significa el "partit d'Alí" o "facció d'Alí"). Pels xiïtes, Alí, hauria d'haver estat el primer successor per dret de Muhàmmad. Per tant rebutgen la legitimitat dels primers "califes ortodoxes o Ben Guiats" i només accepten com a guies religiosos els qui consideren descendents de la família del Profeta (Ahl al-Bayt) a partir de la seva filla Fàtima az-Zahra i del seu cosí Alí ibn Abi-Tàlib, marit de Fàtima i gendre de Mohàmmad, el Profeta. Aquests descendents són els imams, als quals s'atribueix una autoritat política i espiritual especial sobre la comunitat.


Alí és així la segona figura més important rere el Profeta i és percebut com "l'home perfecte", de la mateixa manera que Muhàmmad. Se'l considera lliure d'error i de pecat i triat per Déu per a ser el primer imam. Segons el xiisme, el Profeta hauria suggerit diverses vegades que Alí fos el cap dels musulmans després de la seva mort i aquest no només hauria dirigit amb justícia la comunitat sinó que també hauria interpretat el significat esotèric que pels xiïtes conté l'Alcorà.

Tanmateix, en tant que musulmans, els xiïtes reconeixen els cinc pilars de l’islam: la professió de fe (xahada), la pregària (salat), l’almoina (zakat), el dejuni (sawm) i el pelegrinatge (hajj). Però també tenen certes especificitats doctrinals relacionades amb l’Imamat, el sentit ocult de l’Alcorà i el clergat, absents en el sunnisme.

La figura de l’Imam, en aquest cas, es refereix al cap suprem de la comunitat (equivalent al califa) i no al sentit habitual de guia o director de pregària d'una mesquita, i és considerat com a infal·lible. Segons la creença general de l'islam, Déu va enviar els profetes per guiar l'home cap a Ell i la mort de Muhàmmad va posar fi al cicle profètic. Pels xiïtes, però, ja que no hi ha profetes, és necessari un garant espiritual de la conducta humana, que sigui alhora la prova de la veracitat de la religió i el guia de la comunitat: aquesta figura és l'encarnada per l'Imam. Aquest ha de reunir una sèrie de característiques que el facin ser l'home més perfecte del seu temps: versat en la religió, just i desproveït de defectes. A més, es considera que té certes qualitats sobrenaturals atorgades pel Profeta a través de l'Imam precedent. Ha de ser igualment descendent directe de Muhàmmad (Hussayn, el primer imam, era fill d'Alí i d'una de les filles del Profeta, Fàtima). Aquesta darrera reivindicació, que en el seu origen tenia un caràcter polític, va adquirir amb el temps una important dimensió teològica: l'Imamat encarna a la vegada els poders espiritual i terrenal.

Diferències amb el sunnisme
Tanmateix, si el sunnisme considera que l’Alcorà no necessita cap clau interpretativa –perquè per a ells el text no te un contingut esotèric o gnòstic-  i que, per tant, no cal cap jerarquia religiosa especialitzada per a conservar el coneixement de la interpretació de la veritat revelada, el xiisme creu que si hi ha missatge esotèric que oculta coneixements que només poden interpretar certs iniciats. I en particular, l’Imam, investit d’aquest carisma que traspassa al seu successor i que garanteix la continuïtat de la comunitat i l’esperança de la victòria final i escatològica de la justícia. Tanmateix, hi ha faccions xiïtes que sostenen que aquest missatge esotèric és alhora la metàfora d'un tercer missatge, més ocult encara, i així fins a set nivells de significat. El missatge últim, en qualsevol cas, és conegut només per l'imam.

Com que existeix un missatge invisible i que qui el coneix segueix viu però està ocult, és necessari un cos d'intèrprets capaços de copsar els signes enviats per l'imam des de la seva ocultació: el clergat. D'altra banda, com que el guia espiritual segueix viu, la doctrina no està completament tancada. Els intèrprets són els ulemes, més sovint anomenats mul·làs, organitzats jeràrquicament segons el seu grau d'iniciació.

Tot amb tot, segons Luz Gómez, aquestes diferenciacions respecte al sunnisme han comportat un major dinamisme doctrinal del xiisme: “... Frente al ideal estático de la sunna, destaca el dinamismo doctrinal de la chía, cuya clase jurisprudencial se ha ocupado de guiar en materias espirituales y terrenales a la comunidad a través de un esfuerzo interpretativo de las fuentes (ichtihad) sostenido a través de los siglos...”[2].

Relacionats amb aquests aspectes, els xiïtes també tenen especificitats rituals, tal com assenyala Luz Gómez: “...la veneración chií a sus imames y personajes santos, con frecuencia muertos en circunstancias violentas en defensa de su credo, ha redundado en el culto a la muerte y el martirio como formas de realización del creyente...”[3].

Simbologia xiïta
La mort i el martiri ocupen, doncs, un espai central en la cosmovisió xiïta. Així també ho assenyala August Richard Norton: “...La sang és un aspecte important dels rituals per a molts –la qual cosa no vol dir que ho siguin per a tothom- dels qui participen en les commemoracions de l’Aixura a Nabatiyya (Líban). [...] Hom anomena de vegades aquest ritual “haidar”, lleó, en referència [a Alí] al pare de Hussain, gendre del Profeta, que és venerat per la seva saviesa...”[4]. La sang i el màrtir: aquest és el sentit de que es proclami “Tots som Hussein” per part dels xiïtes del Líban quan celebren l’Ashura, referint-se a Hussayn (fill d’Alí i un dels màrtirs del xiisme de tots els temps),  i un signe del que esdevindrà als seus seguidors.

El conflicte entre xiïtes i sunnites
Amb tot, la translació d’aquestes especificitats i ritualitzacions a l’actualitat no deixen d’estar conformats d’una càrrega ideològica determinada pels grups xiïtes dels diferents països musulmans. Més que aspectes religiosos (que també hi són), hi ha un componen polític per aconseguir el màxim d’adeptes i per assenyalar a Israel i als USA com a portadors del mal. Però tampoc hem d’oblidar que també hi ha un conflicte, cada cop més violent, entre comunitats: entre xiïtes i sunnites. De fet, en els conflictes en curs dins de l’ Orient Mitjà, un d’ells i de cabdal és aquest. Tal com assenyala Fred Halliday: “...los orígenes del conflicto - y del conflicto árabe-iraní desde un punto de vista más general- no descansan en una antigua hostilidad y motivo de agravio, sino en la historia moderna de la región, en particular en el modo y circunstancia en que dos revoluciones de igual signo, la de Iraq en 1958 y la de Irán en 1979, suscitaron rivalidad e inseguridad entre países y pueblos de tal forma que desembocaron en la guerra Irán-Iraq de 1980-1988 y posteriormente dentro del mismo Iraq, a partir del 2003....”[5].

A partir d’aquí, podríem començar a valorar que l’islam no està en conflicte amb Occident. Sunnisme i xiisme, com a branques més importants de l’islam, mantenen una lluita que ve de lluny però que s’enquista en el nostre present. Cerquen la seva preponderància en tots els àmbits i molt probablement també la seva identitat. Nosaltres ja vam tenir les nostres guerres de religió a Europa entre catòlics i protestants... i també seguim buscant la nostra identitat.



[1]  GOMEZ GARCIA, L. (2009): , “Chía”. A Diccionario de islam e islamismo. Madrid, Espasa, pp. 61-64
[2]  Ibídem
[3]  Ibídem
[4]  NORTON, August R.: Hezbollah : a short history. Princeton : Princeton University Press, 2007. Pag. 47-68.
[5] HALLIDAY, F.: “Suníes, chiíes y “trotskistas del islam”. Traducción: José María Puig de la Bellacasa (LA VANGUARDIA, 19/02/07).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada