NOVEL·LA NORD-AMERICANA
Diario El Pais, S.L. / Pàgines: 651 / Volum 26 / ISBN: 84-89669-46-5 / Edició: 2002.
John Steinbeck va publicar "Las uvas de la ira” (The Grapes of Wrath), el seu llibre més popular, i potser la seva novel·la més reeixida, el 1939, quan el país feia deu anys sent devastat pels efectes de la Gran Depressió. Moltes vegades, al cinema i en la literatura, les referències que tenim d'aquest període són parcials, ja que ofereixen la impressió d'un complicat daltabaix financer amb algunes grans fortunes arruïnades, cridaners suïcidis d'executius a Nova York, i el subsegüent augment de l’atur. No obstant això, el fenomen va ser molt més ampli en el temps que aquells anys de 1929-1930, i en l'espai, més enllà dels cercles financers nord-americans. A més d'afectar a tot aquell país, va acabar estenent-se a altres continents. Potser tot això va ser motivat per l'esclat de la bombolla en què s'havia convertit l'activitat econòmica capitalista desenfrenada, sense regulació, basada en un concepte artificial de la creació de riquesa. Una cosa que tampoc ens és estrany avui dia.
Al final de l'escala, la successió de puntades econòmiques van acabar afectant els de sempre, als que ja abans tenien molt poc, o gairebé res. En el nostre cas als grangers d'Oklahoma. Com les desgràcies mai venen soles, en la segona meitat dels anys trenta del passat segle va haver-hi una successió d'anys de sequera i violents vents, que pràcticament anul·laren les possibilitats agrícoles d'àmplies zones de la vall del Mississipí, que va acabar convertit en el "Dust Bowl ", el bol de pols. Cal dir que aquell sòl tampoc estava preparat per sostenir una agricultura mínimament intensiva i, de fet, des de sempre havia estat la llar de tribus nòmades d'indis caçadors. Grans extensions d'Oklahoma no van ser arrabassades als indis fins a la dècada de 1880. La nostra família protagonista, els Joad, com tants altres, es veuen empesos per la sequera a la ruïna i la fam, i han d'hipotecar les seves terres. Com que no poden fer front al pagament de les seves hipoteques, milers de petits agricultors van ser expulsats de les seves terres pels bancs, per la força en molts casos, en el que va ser una gran operació especulativa: Les terres es van dedicar al cultiu extensiu de cotó fins a quedar esgotades en un parell de collites i després es van vendre a altres emigrants que fugien de la misèria dels tancaments empresarials de les grans ciutats, amb qui continuar el cicle de l'espoli. D'aquesta manera els Joad han de malvendre les seves escasses possessions i emprendre una fugida endavant a la recerca de suport a través de l'immens país; un èxode en què van participar en pocs anys més de tres-centes mil persones. Al llarg de la llegendària Ruta 66 es dirigeixen cap a l'únic i fràgil somni al qual encara poden aferrar-se: aconseguir treball com a jornalers en els camps de fruiters de Califòrnia. Un somni que, segons s'acosten al seu destí, es va tornant cada vegada més en malson. Com en tota fugida de la fam, els febles van morint. Els avis han de ser enterrats a la cuneta, els nens neixen morts després d'un part en un cobert quasi inundat. Malgrat tot, sempre aconsegueixen sobreposar amb enginy i dignitat i, el que produeix certa tendresa, amb l'orgull dels que havien estat fins aleshores grangers i caçadors lliures. Fins i tot en els moments de major desolació segueixen guardant el seu rifle com la seva més preuada possessió.
Tot això per adonar-se de la seva sort així que arriben al seu destí. Engrossir el subproletariat de jornalers que es desplacen cíclicament per tot el territori seguint les collites, perquè només obtinguin treball uns pocs. Naturalment, aquesta sobreabundància de mà d'obra fa que els salaris puguin mantenir-se a nivells molt baixos. Això provoca que les grans companyies conserveres i altres latifundistes, que controlen tot el procés de recollida i producció, poden obtindre l'enfonsament dels petits agricultors que, al seu torn, es veuran convertits en jornalers després de perdre les seves terres. Això no és tot, els emigrants pateixen tota mena d'abusos, començant pel menyspreu de gran part de la població, els qui despectivament els anomenen "oakies" -al·ludint al seu estat de procedència-, i que només veu en ells a bruts i indesitjables arribats per enfonsar els salaris. Sempre són sospitosos de ser agitadors polítics; repetides vegades són titllats de "rojos", en una època en què la por a la revolució soviètica encara persistia. Malgrat aquest quadre tan desolador, aquest llibre constitueix un gran fresc de l'Amèrica del Nord agrícola de la Gran Depressió, amb moments veritablement poètics en fondre's el paisatge amb les vicissituds de la família Joad, el protagonisme de la qual es va diluint en una solidaritat universal dels desposseïts, remarcablement expressada a través del personatge Casy, predicador que deixa els hàbits per l'activisme sindical en una presa de consciència paral·lela a la gran migració.
Tant aquest llibre, una veritable epopeia popular, com la seva magnífica adaptació cinematogràfica de 1940 -dirigida per John Ford i amb Henry Fonda i John Carradine entre d'altres- (que, per cert, acaba d’una manera diferent del llibre) han estat menyspreats per certa crítica, que l'ha qualificat de demagògic, sentimental i lacrimogen. Res més lluny de la realitat. Sovint trobem aquests qualificatius despectius, més l'acusació d'irrealitat, aplicats a obres que retraten una presa de consciència, o bé la solidaritat dels pobres. Els mateixos adjectius podem trobar-los aplicats a les pel·lícules de Frank Capra que, en un registre molt diferent, també reflecteixen la misèria i la grandesa dels anys trenta del segle XX.
Fet i fet, el final d'aquest llibre no pot ser més obert. No obstant això, tot i l'actuació de les forces reaccionàries, i de certs poders fàctics, la situació d'aquests temporers, i de molts desposseïts, va tenir també els seus suports, fins i tot dins de l'Administració Demòcrata de Roosevelt. Recordem que la Gran Depressió va ser fortament aturada, en part, gràcies a polítiques decidides i intervencionistes en el terreny econòmic i social. Com diu un personatge del nostre llibre -cito lliurement- "Quan un pagès no necessita el seu bestiar per llaurar no els deixa morir de fam, sinó que en té cura per quan els torni a necessitar. Per què ens tracten pitjor que a cavalls?"
Ras i curt, tancant la porta en clau i deixant casa seva probablement per sempre; abandonant un passat millor, una forma de vida arrelada i una terra que ja no és productiva; marxant sense diners i sense menjar cap allà on suposadament hi ha la feina, amb l'esperança d'un futur millor, ignorant quins seran els obstacles que es trobaran pel camí i sense cap seguretat que el viatge els dugui al lloc adequat per poder sobreviure. Així partiren moltes famílies als Estats Units el 1929. I així, parteixen els inoblidables personatges d'aquesta novel·la: primer, tots units formant grups i comunitats socials, però al llarg dels dies i amb el pas dels mesos, empentejats per la fam i la necessitat, tot es va desfent. Cadascú tira pel seu camí, pensa només en les seves conveniències, actua segons el seu instint més bàsic. La unió no fa la força quan no es té res per endur-se'n a la boca. En aquest llibre monumentalment humà i profundament intimista, Steinbeck ens ensenya i ens frega per la cara la crua realitat d'una Amèrica en crisi.
No us perdeu aquesta gran novel·la perquè ho és de principi a fi.
Més informació a:
Sobre la pel·lícula també podeu trobar informació en aquest mateix bloc a John Ford.
Una anècdota: Bruce Springsteen va fer aquest comentari sobre la pel·lícula:
“Mi vida fuera de la música fue muy vulgar hasta que un día alguien me recomendó Las uvas de la ira, una película de John Ford que pasaban aquella noche por la tele. En América, cuando pasan una película en blanco y negro todo el mundo cambia automáticamente de canal. Yo mismo había cambiado de canal varias veces al principio de Las Uvas de la Ira, pero aquella noche la vi y esa película despertó mi curiosidad por enterarme de las cosas, por leer libros, ver películas. Comencé a ver todas las películas de John Ford, los westerns y todo eso, y me enseñaron mucho más sobre la historia de mi país que todos mis años de escuela juntos” B.S.
Ho vaig trobar a https://www.springsteenblog.com/tag/africa-baeta/
Actualitzat a 16/05/2022
