dimarts, 13 de juliol de 2010

GOETHE, Johann Wolfgang von

"WERTHER"


LITERATURA ALEMANYA / ROMANTICISME


Salvat Editores, S.A. y Alianza Editorial, S.A. / Pàgines: 174 / Edició 1969



La producció literària de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832) abasta des de la poesia, la novel·la, el teatre, l'assaig i és l'iniciador del corrent literari alemany conegut com Sturm und Drang (Tempesta i Impuls), precursor del romanticisme alemany.


L’edició que hem llegit de Salvat Editores és una traducció castellana de l’obra “Les penes del jove Werther”; altres traduccions al català la titulen “Les tribulacions del jove Wether” i, en castellà, fins i tot hi ha qui la nombra com “Las cuitas del joven Werther”. Amb tot, l’original en alemany és: “Die Leiden des jungen Werthers “.


Hom a comentat que per llegir “Werther” cal haver estimat. D’altra manera la seva lectura pot semblar ridícula i incomprensible. Així, només qui hagi recorregut el complex mapa de les pasions humanes es reconeix en Werther i pot reconèixer el seu propi dolor. I, probablement, mai han estat descrites com en aquest llibre les penes de l’amor.

Werther” és una novel·la epistolar. El llibre està compost per tres parts: Llibre primer, Llibre segon i De l'editor al lector. En les dues primeres parts trobem les cartes que periòdicament va escrivint el jove Werther al seu millor amic anoment Wilhelm. Malgrat que no trobem les repostes d'aquest, sí que en moltes cartes del propi Werther veiem com respon a preguntes que li fa el seu amic. Les vivències que descriu comencen amb l'arribada d'aquest a un poble anomenat Wahlheim. Allà queda agradablement sorprès de les tradicions de la gent del camp, i malgrat que troba la ciutat, segons pròpies paraules, desagradable, sí que professa una gran admiració pels seus voltants. Allà coneix la Carlota (Lotte), una noia que està compromesa amb Albert (11 anys més gran que ella), i se n'enamora profundament. La resta del text, en què també s'inclouen algunes cartes a la pròpia Lotte, continua explicant a Wilhelm les seves emocions; en el llibre primer d'eufòria i felicitat. Com que l’amor entre Werther i Lotte és impossible, ell decideix anar-se’n del poble. En el llibre segon, després de passar un temps treballant pel comte de C. torna al poble de Lotte, mantenint la seva pena perquè sap que el seu amor no podrà ser correspost. Les cartes del Segon llibre ja no contenen en cap cas la felicitat i l'alegria de caràcter del primer Werther. S'hi dilueix un sofriment constant que va desgastant la moral i l'ànim del jove protagonista fins a arribar a l'última part del llibre. De la mateixa manera en què s'inicia el llibre, amb l'editor declarant la seva voluntat de fer propera aquesta història, aquí també el propi editor es dirigeix al lector per explicar-li els últims dies de Werther,ja que, per raons evidents, no els podem conèixer de primera mà. Werther veu que un dels tres ha de morir i ell, incapaç de fer mal a ningú, decideix demanar un parell de pistoles a Albert, amb les quals es treu la vida.


Una crítica de Jordi Llobet, publicada a El País el 9 de gener de 2003, en la secció Els vostres clàssics, a propòsit d’una nova edició de l’obra que ens ocupa, és la següent:

Amors tempestuosos

“...Les guerres sempre són una nosa, però s’ha de reconèixer que el llarg episodi dels confrontaments entre francesos i prussians va donar, entre altres excel·lències literàries, un libel de Barbey d’Aurevifly, anomenat Contre Goethe (reedició a Editions Complexe, 1999), en què l’autor de Les diabòliques es despatxa a plaer contra la figura sempre massa imponent del patriarca de les lletres alemanyes contemporànies. Tot i que Barbey preferia Werther a Les afinitats electives, que ja és estrany, no deixa de puntualitzar, amb rotunda sinceritat, això que ve: “Tal com és, aquesta novel·leta, quan avui es llegeix després de novel·les com les de Balzac, que són mons i societats tot senceres, sembla tan aigualida, tan pàl·lida i tan passada de moda cern les cintes vermelles del cosset de Carlota o cern els pantalons de color canari de Werther”. No és l’única manifestació adversa que s’hagi produït en la història de la crítica sobre aquesta novel·la de Goethe, de 1774, que significa, si res més no, l’esclat del que més tard vam dir-ne la “sensibilitat romàntica”: un jove amb pardals al cap i tot desassossegat s’enamora d’una floja ja promesa, després casada. i acaba escampant-se el cervell, a causa de la prudentíssima i puritana reserva de Carlota, justament ambles pistoles del marit d’aquesta (escena, diré de passada, que a Napoleó sempre va semblar-li inversemblant i de mal gust; més tard, el model real per a aquest personatge, un tal senyor Kestner que no va passar a la història, també va considerar enormement impropi que Werther es suïcidés amb les seves armes, i va puntualitzar que, si al moment just ell s’hagués assabentat de la gran passió que Goethe va sentir per la seva futura esposa, ell mateix l’hauria assassinat, sense esperar que l’enamorat apassionat li manllevés les armes).

Sigui com vulgui, deixant a banda la mala llet d’Aurevilly, potser la seva enveja —que és la mare dels ous d totes les critiques contra Goethe—, el fet és que va ser el mateix autor, Johann Wolfgang, burgés de Frankfurt ennoblit més tard (“von Goethe”) pel Duc de Weimar, qui va obrir el camí per a totes les critiques més o menys furibundes contra el seu llibre. D’una banda, Goethe sempre va estar orgullós de la seva novel·leta de joventut (tenia 24 anys quan la va escriure), i diu al seu fidel Eckermann: “Aquestes censures no em van fer cap dany, perquè semblants criteris subjectius d’algunes personalitats, certament importants com a valors individuals, queden equilibrades per la massa. Qui no pugui comptar amb un milió de lectors, no cal que escrigui ni una ratlla”. D’altra banda, però, eh mateix va reconèixer que mai no va poder rellegir aquest primer, o un dels primers, fruits del seu geni i de la seva irreprimible passió faldillera: “Com he dit molts cops, no he rellegit Werther sinó una sola vegada des de la seva aparició. Es com un coet flamíger. Llegir-lo em causa una mena de malestar; em fa por la idea d’experimentar novament l’estat patològic del qual el llibre va néixer”. D’aquí a la seva famosa declaració sobre l’oposició entre l’art clàssic i l’art romàntic només hi havia un pas: “Del que és clàssic en dic sa, i del que és romàntic, malaltís”.

Però, un cop més, va ser el geni del propi Goethe el que va donar la clau per a la supervivència d’aquesta novel·leta, avui retraduïda feliçment per Manel Pla per superar amb escreix l’antiga traducció catalana de Joan Alavedra: en el fons, Werther no és el resultat o la reproducció literàries d’un estat de la cultura (és a dir, no és solament el tret de sortida de la nova sensibilitat romántico-malaltissa, com encara pensem), sinó la plasmació novel·lada d’un estat d’ànim que tota la vida ha agafat la gent (homes i dones) al moment en què ells mateixos despunten a l’experiència encesa, però sempre ingrata, de l’amor primer: “Aquesta època de Werther de la qual es parla tant, no pertany al curs de la cultura del món sinó al curs de la vida de cada individu que amb un innat sentit de la llibertat es trobi enmig de les formes plenes de limitacions d’un món caduc i s’hi hagi d’adaptar. Felicitat contrariada, activitat obstaculitzada, desigs insatisfets, no són mals de determinats temps, sinó fenòmens de la vida de l’individu, i no estaria be que ningú de nosaltres no passés en la vida per un instant en el qual pogués creure que Werther va ser escrit exclusivament per a ell”.

Conclusió: si teniu entre 12 i 18 anys i us trobeu, per coses de la vida, ofuscats per l’experiència del primer enamorament (que és el més fort, però també és el més perniciós), aquest és el vostre llibre. Si en teniu entre 18 i 40 i ja fa temps que vau superar el caràcter mòrbid deis amors adolescents, recordareu, tot llegint-lo, com estàveu de fatalment equivocats, però justos amb la vostra edat primera, en sentir passions tan forassenyades. Ara be: si en teniu més de 40, quan els anys ja gairebé ens prohibeixen de ser abrandats i intrèpids en matèria amorosa i ens inclinen més aviat per les diverses formes del cinisme, llavors és molt possible que, en acabar-lo de llegir o de rellegir, penseu el mateix que va pensar Barbey d’Aurevi!ly, o experimenteu el mateix malestar que hauria sentit Goethe si, per un atzar que només va produir-se una vegada, l’hagués tornat a llegir a l’edat adulta...”